S egons sembla, Alex Salmond, primer ministre d'Escòcia, té la voluntat política que el seu país participi en la pròxima edició dels Jocs Olímpics amb representació pròpia, diferenciada de la britànica. La iniciativa pot tenir dues lectures. La primera, més conjuntural, és el fet que els pròxims Jocs se celebren el 2012 a Londres, la capital del Regne Unit (o dels regnes units, com se'n podria dir històricament). La segona lectura és més estructural i, crec, més de fons. Escòcia està immersa en un procés d'autodeterminació per superar la devolution (que seria l'autonomia nostra). Una diferència entre Escòcia i Catalunya és que actualment Escòcia ja participa en competicions oficials interestatals (en esports tan significatius com el futbol) i en els Jocs de la Commonwealth, mentre que Catalunya només pot jugar amistosos (tret de comptadíssimes excepcions en esports minoritaris o la copa Amèrica d'hoquei sobre patins).

Amb una mica d'esforç memorístic es poden recordar els Jocs Olímpics de Barcelona i els intents que l'esport català tingués representació pròpia. Aquell moment (el 1992) tindria una certa similitud amb el moment que viurà Escòcia el 2012 (en el benentès que Barcelona és capital de Catalunya i Londres és per a Edimburg com Madrid per a Barcelona, aproximadament). Si els catalans, el 1992, vèiem a tocar la representació pròpia, el que hem descobert setze anys després, amb els Jocs de Pequín del 2008, és que estem més lluny que mai de tenir-la, o això sembla. El bany d'espanyolitat mediàtica generat pels Jocs de Pequín ha estat llefiscós. Amb l'afegit que, sovint, l'espanyolitat s'ha centrat, justament, en els esportistes catalans integrants de la representació espanyola. Sembla com si, setze anys després, no només hem quedat sense representació pròpia, sinó que, a més, els esportistes catalans s'han convertit en l'ànima de la representació espanyola. No recordo ni una sola veu discordant, al contrari: un orgull patriòtic desbordant en Nadal, els Gasol, etcètera. I, a més, un estat d'opinió més que generalitzat, entre la gent normal, que interpreta de la manera més natural la pertinença catalana a Espanya i celebra les victòries espanyoles com a pròpies. És el preu que es paga quan les coses es fan malament o a mitges. Tants anys recollint firmes i fent partits de costellada, sense voluntat política clara, passen factura i els esportistes i la gent s'acaben apuntant a qui paga i mana. Per això caldrà estar amatents al cas d'Escòcia i veure si, amb menys plataformes i més voluntat política (i presidint el govern escocès), poden desfilar el 2012 sota la seva bandera i pujar al podi mentre sona el seu himne. Els catalans, mentrestant, podríem assajar el referèndum del 2014 amb una consulta prèvia sobre si volem o no tenir representació pròpia a Londres el 2012. Diuen que esport i política no s'han de barrejar, per tant, segur que la consulta sobre la representació pròpia dels catalans en els Jocs no seria vetada; és a dir, cap institució política ho impedirà, vaja.