Joan Oliver (Pere IV) va escriure en el pròleg de L´econacionalisme: «Quan un vaixell es troba en perill imminent de naufragi, la tripulació no perd el temps en feines accidentals o de simple adornament, no s'entreté en repintar la part visible de l'embarcació o en enlluentir els llautons de les baranes. Aleshores és la necessitat la que mana. Però les lleis de la necessitat són duríssimes i només poden assuavir-se si s'apliquen voluntàriament, per consens majoritari, abans que esdevinguin, palmàriament, una qüestió de vida o mort».

El vaixell és Catalunya. La tripulació és el Govern de la Generalitat. La necessitat que mana és la crisis ecològica/econòmica/financera. Les lleis de la necessitat les que obligarien a intervenir els sectors clau de l'energia: l'aigua, el gas i la producció elèctrica, i molt especialment les energies del sol.

No cal ser un defensor del president Hugo Chávez per entendre l´urgència que tenia Veneçuela de que és nacionalitzés el sector energètic. La corrupció de la classe política (especialment decebedora va ser l'actuació dels socialdemòcrates) acabaria provocant la situació política actual. L'empobriment i la misèria de les classes populars explotades pels monopolis obligaria a practicar una «teràpia revolucionària» per fer sortir el país del caos. Els gestors de les noves empreses públiques veneçolanes seran o no dignes del nou repte, però és més que probable que la mesura acabi fent-se també en la majoria de països d'Amèrica Llatina.

A Catalunya des de que l'Estat espanyol va ingressar a l'OTAN i a la UE l'economia productiva en lloc de millorar ha empitjorat. S'ha modernitzat la misèria a base d'un creixement especulatiu i d´una immigració descontrolada. La dependència dels contribuents envers els monopolis s'han agreujat. Les «Caixes», aquestes entitats que haurien de posar l'estalvi popular al servei d'un model econòmic equilibrat i just, s'han alineat al servei de les societats que incentiven el consumisme d'aigua, gas i electricitat; de les grans constructores i de les concessionàries de les autopistes No resulta escandalós que Criteria Caixacorp i Abertis vulguin ara construir autopistes a Pennsylvania?

La política s'ha fet depenen de les complicitats amb els grans monopolis energètics i bancaris. La connivència entre alts càrrecs del govern amb aquests sectors és inquietant. Ho estem veien amb els conflictes de la MAT, la sequera, els peatges, els transgènics i la nuclearització. El nostre democràtic Parlament acaba de rebutjar una comissió d'investigació sobre la gestió de les centrals d'Ascó i Vandellòs. Ha arribat l'hora, doncs, per «duríssima necessitat», de reclamar un gir radical del model de desenvolupament i dels objectius de l'economia. I aquest gir s'ha de produir mitjançant una voluntat majoritària de la població que reclami un decreixement del consum i un intervencionisme públic sobre els sectors energètics. Els recursos naturals ja no poden continuar privatitzats al servei de l'especulació financera o dels objectius de les societats de capital risc. Davant d'una crisis ecològica com la que certifiquen els propis Governs la resposta democràtica i coherent hauria de ser la nacionalització dels sectors clau de l'economia catalana (amb això resoldríem l'autofinançament que reclamem a l'Estatut). El que per als neoliberals i socialdemòcrates podria semblar un anatema esdevindria avui una mesura de progrés social. Els béns de la naturalesa no són fruit ni del capital ni del valor del treball i haurien de ser gestionats al servei de la societat en crisi.

Crear consciència i debat sobre aquest tema tan transcendental per al futur hauria de ser un deure dels intel·lectuals catalanistes. Considero que és una hipocresia per part dels partits independentistes fer creure que el procés d'alliberament de Catalunya es podrà fer sense trepitjar els interessos de les actuals Caixa, Agbar, Endesa, Red Eléctrica, Gas Natural i Cia. I no vaig escoltar cap dels candidats a la presidència i secretaria general d'ERC mullar-se sobre aquesta qüestió. Ho deixem pendent pel 2014, oi?