Al juliol Catalunya va tenir una entrada de turistes un 12% inferior a la d'un any abans –una caiguda 4 punts superior a la mitjana estatal–, i les últimes dades sobre turisme estatal, les estadístiques hoteleres, assenyalen una davallada en les destinacions de sol i platja, on també baixa el nombre d'estades de turistes estrangers, mentre que la ciutat de Barcelona aguanta bé. Al seu torn, destinacions com ara Egipte i Turquia registren increments de que superen el 20%, i tot plegat ha tornat a reobrir –s'obre cada estiu que no s'omple tot– el fals debat sobre si el model de sol i platja està acabat.

El debat és fals, perquè si al turisme català se li treu el sol i la platja, no hi ha una oferta alternativa amb prou pes –per molt gran que sigui Barcelona i per moltes esglésies que hi hagi per ensenyar– per continuar atraient milions de visitants, que sobretot busquen el sol i la platja, ja que si volguessin passar l'estiu amb jersei es quedarien a casa. La competència d'altres països no es combat deixant-los el turisme de masses mentre nosaltres somiem que ens reconvertim cap a un model de preus cars per als que tenen prou diners per pagar el que se'n diu turisme de qualitat; el sol i platja de la competència es combat oferint un millor servei amb preus ajustats, i no espantant la clientela amb encariments no justificats. El model turístic no està en crisi; simplement, el que passa aquest estiu és que el sector rep els efectes de la crisi. L'economia espanyola està estancada, la de la zona euro va retrocedir en el segon semestre i la britànica està igual... Si els grans mercats emissors estan així, no es pot fer res més que esperar que escampi. En aquest context, amb la certesa que a la tardor empitjorarà, la campanya publicitària que s'ha inventat la secretaria d'estat de Turisme per animar els espanyols a fer més vacances a l'Estat aquest agost i el mes que ve és tot un exemple d'inutilitat i inoportunitat.