La barreja pot semblar estranya. Els pantalons acampanats d'Abba, les seves jaquetes ajustades amb volants i la seva estètica marcadament kitsch entren en contacte amb la tradició dionisíaca grega per tal d'oferir-nos una comèdia musical sobre una cerimònia nupcial que es desenvolupa sota el lluminós sol mediterrani. Les cançons que guanyaven els festivals d'Eurovisió dels anys setanta es posen en relació amb la tradició de la comèdia de remota inspiració shakespeariana, però amb la diferència que la protagonista principal no és la donzella, sinó la seva mare. Com a les comèdies de Shakespeare, un marc idíl·lic, gairebé abstracte, és l'espai on ha de tenir lloc la cerimònia ritual, però en lloc de trobar-nos, com a Molt soroll per a no res, amb uns joves pretendents vinguts de terres llunyanes, ens trobem amb tres vells pretendents que allò que volen no és seduir la pubilla, sinó legitimar la seva paternitat. A diferència de la majoria de musicals, el treball de construcció dramàtica no parteix d'un guió al qual s'acoblen un seguit de cançons, sinó d'una sèrie de cançons preexistents que es posen en relació amb una història inspirada en una altra comèdia preexistent, Buona sera Mrs Campbell (1968) de Melvin Frank. En la pel·lícula original, una dona italiana –Gina Lollobrigida– rebia la visita de tres soldats americans –Telly Savallas, Peter Lawford i Lee Grant– que afirmaven ser els marits de la seva filla –Shelley Winters–. Mentre en la comèdia dels seixanta els hipotètics pares de la filla eren soldats que havien estat a Itàlia durant la guerra i que tornaven vint anys després, en la comèdia són antics hippies reciclats.

La clau de Mamma mia!, que justifica l'estranya barreja, no és altra que la nostàlgia. Els protagonistes de la pel·lícula tenen nostàlgia de quan eren joves i podien fer l'amor sense complexos. Aquesta nostàlgia es trasllada al públic, gràcies a l'efecte de filtre balsàmic que juguen les cançons d'Abba. Els adolescents d'ahir es posen a celebrar amb els adolescents d'avui una possible eterna joventut. Grècia esdevé l'espai dionisíac per excel·lència i les cançons d'Abba, l'excusa ideal per organitzar la festa de recuperació de la joventut. La resta té escassa importància.

Mamna mia! no pot ser considerada un gest de renovació del musical, com ho va ser en el seu moment Moulin Rouge, ni tan sols una pel·lícula feta amb correcció que pretén harmonitzar les troballes de Broadway amb els camins del musical en l'era del videoclip. La pel·lícula no és més que un producte maldestre, ple d'alts i baixos, que més enllà d'allò que explica o del previsible gir final dels seus esdeveniments, encomana l'alegria de viure un estiu etern. Meryl Streep, com a veritable reina de l'escena que es resisteix a envellir fent saltets i cantant el Dancing Queen, n'és la veritable mestressa de cerimònies.