Ha estat inevitable. De fet, ja ho advertiren experts de la direcció general econòmica de la Comissió Europea: l'actual model de creixement econòmic espanyol, fonamentat en les bombolles creditícies i immobiliàries, col·locaria directament Espanya en una posició de franca vulnerabilitat respecte a altres països de la UE en cas d'una més que probable crisi econòmica internacional. Com es preveia, s'ha concretat en una caiguda espectacular dels mercats hipotecaris i financers així com en un augment considerable dels preus dels mercats energètics.

A aquesta crisi global s'hi afegeix, doncs, una caiguda a escala local dels mercats immobiliari i creditici, com a conseqüència de l'esclat de les bombolles especulatives en una economia que ja arrossega, a més, tota una sèrie de forats foscos que posen directament en dubte la seva suposada fortalesa. Malgrat els autocomplaents discursos governamentals, la més que discutible vuitena economia mundial acumula un dèficit comercial anual del 10% del PIB i un deute exterior de més de dos bilions d'euros; és el país de l'eurozona amb una inflació clarament superior a la mitjana i el més dependent en energia importadora, i ocupa un lloc essencialment mediocre en les llistes de la competitivitat.

Aquesta conjunció de factors ajuda a entendre l'especial vulnerabilitat d'un país immers entre dues crisis estretament interrelacionades, mancat dels pal·liatius necessaris per suavitzar els resultats de l'actual impacte. Aquest darrer factor s'explica per la inexistència d'unes polítiques prèvies que, durant els anys de màxim creixement, podrien haver reconduït el país cap a un canvi estructural de model econòmic per assolir definitivament un manteniment sostenible del nivell de vida en l'economia global. Lluny d'això, els darrers dotze anys els successius governs han incentivat un tipus de model de creixement de naturalesa improductiva, resultat d'uns baixos interessos crediticis –conseqüència de la moneda única–, que permeteren promoure el consum d'una manera elevada i insostenible. Aquest creixement arrelat en la ficció, i facilitat també per la inexistència d'unes polítiques fiscals rigoroses que aturessin en sec la dinàmica, ha generat un dels endeutaments familiars i empresarials més grans del món al bell mig d'una economia fortament condicionada pels actius immobiliaris; d'acord amb el model especulatiu impulsat pels governs d'Aznar i perpetuat pels socialistes. D'aquesta manera s'incubava un tumor al cor mateix del sistema, la naturalesa econòmica del qual no fou prou perquè altres àmbits tampoc en sortissin immunes; és inevitable assenyalar la corrupció de multitud de càrrecs electes, sobretot municipals, estretament relacionada amb la concessió de llicències urbanístiques (amb la consegüent destrucció ecològica que un model de creixement així comporta). Un model amb una dinàmica molt més pròpia dels països en via de desenvolupament que no pas la d'una societat teòricament desenvolupada. A remolc d'aquest fenomen, la creació de nous llocs de treball al llarg dels darrers dotze anys només va ser possible per l'entrada d'una mà d'obra poc qualificada, vulnerable a la sobreexplotació i a les condicions laborals degradades, a l'adquisició d'uns salaris molt més baixos i inserida en un mercat laboral –el de la construcció i els serveis– tan precari com poc productiu. La creació d'aquest mercat laboral paral·lel ha provocat una caiguda general en el salari mitjà del conjunt dels treballadors.

És peremptòria, doncs, la creació de llocs de treball amb més valor afegit. Altrament, la nostra economia –lliurada en bona mesura a l'esmentada dinàmica de l'enriquiment ràpid o dels beneficis a curt termini– reposarà perpètuament en una fortalesa més fictícia que no pas real, un fet que ajuda a explicar les distorsions actuals. La vuitena economia mundial no destaca precisament pel fet de posseir un nombre considerable d'empreses d'alta tecnologia, qualificades, sòlides i amb la capacitat suficient per competir mundialment amb, posem per cas, les grans empreses alemanyes o anglosaxones... I en bona part això s'explica perquè estem immersos en una cultura escassament innovadora, que obvia amb massa facilitat la necessitat d'enllaçar la formació i l'educació amb l'activitat industrial i tecnològica –fixeu-vos de quina manera s'oculta des de l'oficialitat el fet que absolutament cap universitat espanyola figuri en el rànquing de les de més prestigi!–; com tampoc ajuda a l'alta competitivitat l'escàs volum de gairebé la totalitat de les empreses autòctones –majoritàriament petites i mitjanes–, que determina, en certs aspectes, l'escassetat de les inversions del sector privat en R+D.

Aquests condicionants expliquen en part els infructuosos intents dels successius governs espanyols encaminats a aconseguir l'entrada del país al selecte club del G-8: un conjunt de potències industrials amb bases tecnològiques i empresarials qualificades i consistents, amb un manteniment sostenible del seu nivell de vida i amb un poder adquisitiu considerable. Un model, doncs, essencialment antagònic dels cànons que aquí ens regeixen i tan allunyats, encara, de la dinàmica d'altres països occidentals.