Fa gairebé vint anys, Batman (1989), de Tim Burton, proposava un intercanvi. El bé era negre, mentre que el mal estava envoltat de colors. Burton introduïa, d'aquesta manera, l'imperi de l'escenografia, mostrant-nos com els colors definien el decorat i aquest, una nova dimensió iconogràfica de la lluita entre el bé i el mal. En l'univers que Christopher Nolan descriu a El caballero oscuro (2008) els colors s'han difuminat. La màscara del Joker es troba en procés permanent de desmaquillatge i el mateix Joker no para de repetir que la seva existència no té sentit sense la de Batman. El mal no pot viure sense el bé, ja que un dóna sentit a l'altre i no para de legitimar-lo. La qüestió essencial no resideix en una política d'intercanvi –com la que entre les dues dècades ens va mostrar John Woo a Cara a cara– sinó simplement en una forta atracció magnètica que va més enllà dels principis eterns del maniqueisme.

Gotham City ja no pot ser, com a Batman (1989), una ciutat dissenyada des de la imaginació, perquè vivim en un món en què les fronteres entre allò imaginari i allò real no paren de diluir-se. Gotham City s'acosta més que mai a Nova York i a partir de la ciutat real no deixa de convertir-se en la representació superlativa de la metròpolis amenaçada del nostre present. La ciutat és més gris que mai –per això el Joker i els seus clowns tenen colors mig esborrats–, el mal no para de dominar-la ja que la crisi real que afecta la societat no és altra que la degradació moral. El mal pot actuar tranquil·lament per la ciutat, pot pervertir-ho i destruir-ho tot perquè el bé es troba en hores baixes, els principis positius s'han diluït en mig de la foscor i la societat sembla que avança progressivament cap al caos, del qual el Joker no és més que el mestre absolut. El terrorisme i la crisi econòmica sembla que són els dos mals endèmics de Gotham City, mals que no fan més que sublimar l'inquiet present. Potser per això, mai fins a El caballero oscuro Batman havia estat tan a prop de la realitat, mai havia tingut tanta vigència i mai s'havia convertit en una faula tan marcadament adulta.

En els primers moments d'El caballero oscuro assistim a un curiós sopar en què el milionari Bruce Wayne / Batman veu com la seva xicota Rachel esdevé l'ajudanta d'un fiscal del districte que vol posar fi, mitjançant la llei, a tota la política corrupta de Gotham City. El fiscal representa l'home just, l'individu que creu en l'Estat de dret i que té perfectament interioritzada la idea que només des de la legalitat pot arribar-se a destruir la corrupció. Batman el mira perplex i entén que en el món de la justícia esdevé un ésser il·legal que amb les seves accions heroiques pot vorejar la frontera de la delinqüència. La justícia posa en crisi el justicier i el situa dins les ombres que controlen la foscor. De manera aparent, El caballero oscuro no fa més que ressuscitar un vell dilema que, des de fa anys, travessa bona part de la ficció americana: és lícit somniar una superxeria que imposi el bé en un estat democràtic que ha establert les bases perquè la llei condemni el delinqüent? Christopher Nolan podria caure fàcilment en el pessimisme i afirmar que davant de la impotència dels jutges, la seguretat ciutadana només podrà ser garantida per una força superior. En un moment en què l'obsessió per la seguretat ciutadana no fa més que frenar la llibertat i generar grans fantasmes de psicosis col·lectives, el somni del superheroi és un somni pervers. La força exemplar d'El caballero oscuro rau en el fet que la pel·lícula sembla que actualitza el cinema de Fritz Lang i no para de posar en crisi la superxeria, de mostrar l'ambigüitat de la justícia i la debilitat de la condició humana davant la temptació del mal. Batman no pot ser la solució, perquè el superheroi no és més que un delinqüent que actua a l'ombra. Batman i el Joker tenen més d'una cosa en comú.