Fa dos anys va estrenar-se La maldición de la flor dorada, de Zhang Yimou. La seva trama mostrava la lluita pel poder dins una idealitzada Xina imperial. Yimou construïa un espectacle grandiloqüent, format per masses de soldats que lluitaven pel poder dins del palau de l'emperador. L'espectacle de les masses es fonia amb una sèrie de tocs manieristes que acabaven configurant una pel·lícula sobredimensionada amb la qual la Xina pretenia enlluernar Occident amb el poder de la seva tecnologia i amb la força dels seus sistemes de postproducció de la imatge.

En més d'un aspecte, podríem considerar La maldición de la flor dorada com un esbós de la cerimònia d'inauguració dels Jocs Olímpics de Pequín, que també va tenir com a mestre suprem de la cerimònia el cineasta Zhang Yimou. Semblava que les coreografies visuals d'aquesta pel·lícula –i de Hero o La casa de les dagues voladores– fossin el banc de proves d'un espectacle que pretenia enlluernar el món mitjançant els sistemes d'espectacularització del directe televisiu. L'endemà de la cerimònia tots els mitjans de comunicació semblava que s'havien posat d'acord a assenyalar que la Xina havia sabut compaginar la força de la seva cultura ancestral amb l'afany de modernitat, i que la cerimònia pretenia ser la targeta de presentació internacional d'un estat on les masses, com a recurs humà per al món de l'espectacle, encara tenen coses a dir.

Particularment, crec que la majoria de mitjans van dur a terme un exercici de desmemòria històrica i no varen saber trobar la veritable significació que aquesta ornamentació de les masses. Les masses van convertir-se en el vehicle de grans posades escèniques artístiques els anys trenta, i es van convertir en l'element fonamental amb què les grans dictadures pretenien mostrar la seva monumentalitat. Els anys trenta les masses tant servien per realitzar les coreografies dels musicals de Busby Bekerley com per construir grans monuments polítics del nazisme sota la mirada de Leni Riefenstahl. En aquells anys, les masses estaven integrades d'individualitats i la seva virtualitat no venia determinada pels efectes de postproducció, sinó pel punt de vista articulat en el muntatge que difonia les imatges. Leni Riefenstahl, a Olimpia (1936), va aconseguir trencar el punt de vista de l'espectador presencial als Jocs Olímpics de Berlín i va crear –mitjançant el muntatge– una mirada divina que certifiqués el nou poder de l'omnisciència.

Malgrat la crisi del poder de les masses experimentada després de la Segona Guerra Mundial, Hollywood va continuar creient en les masses i les va convertir en la llavor dels grans pèplums que forçaven l'èpica del món antic. Actualment, l'èpica de les imatges ja no està determinada per la singularitat de les masses, sinó per la forma com aquestes són falsejades, convertides en una simple base de dades que és formatada i manipulada. Les construccions èpiques de Zhang Yimou responen a aquesta política de postproducció en la qual les masses són construïdes a partir de la multiplicació virtual d'imatges.

En aquests moments en què la virtualitat ha substituït la força física dels espectacles de masses, resulta curiós veure que la cerimònia dels Jocs no feia més que maquillar les velles fórmules. Per una banda, l'espectacle revelava les restes d'una dictadura com la xinesa, que està disposada a mostrar al món les seves masses disciplinades com a símbol de l'ordre que pot mantenir, i per altra hi havia l'afany de maquillar el passat mitjançant una modernització que demostrava que la tecnologia actuava com el fantasma que dissimulava les contradiccions polítiques.