Dintre del món de la premsa local, comarcal, nacional –i fins i tot internacional (la de Madrid el titllà de «cura comunista» per haver-se negat a participar en una Setmana de Joventut tarragonina, de la qual s'havien apropiat els de l'OJE)– i, en el context dels que foren in illo tempore sacerdots eixerits dels temps postconciliars, jo havia sentit parlar de Josep Poca i Gaya (L'Espluga Calba, Garrigues, 1940) com a mossèn, que és el que fou de 1964 a 1970 a la diòcesi de Tarragona. En aquell darrer any, desencisat, mossèn Poca va decidir tirar pel dret en la secularització, un dels primers –si no el primer– que va fer aquest pas en l'àmbit tarragoní.

Tot això ho vaig saber molt després, quan ja era casat, sense perdre, en el seu cas, els fonaments culturals, filosòfics, teològics i espirituals que el formaren al seminari de Tarragona, entre 1951 i 1964 –amb un intermedi de cinc anys passats a Salamanca–, uns fonaments que, en la seva nova condició de seglar, Josep Poca millorà i aprofundí notablement.

Ara no em posaré a debatre –ni menys a valorar– tot el fenomen de la secularització dels capellans. Com tants d'altres –i en funció dels temps esperançats de canvi a l'Església que es van viure a la segona meitat de la dècada dels seixanta–, mossèn Poca, segurament desesperançat del molt que costava canviar les estructures institucionals i, per tant, les mentalitats, va decidir canviar de rumb. L'esperit del cor que bufa allà on vol va indicar-li el rumb de l'amor humà concretat, i es va enamorar d'una noia guia vendrellenca. La seva idea –precoç i revoltosa en aquell moment– era casar-se i continuar sent capellà, però no encaixava –ni encaixa encara avui– amb els cànons eclesiàstics. Això devia anar així.

Ja dic: potser a mitjan setanta, en els inicis de les meves aventures comarcals, havia sentit parlar d'ell, com a vicari que havia estat deu anys abans, de 1964 a 1966, als pobles d'Alforja i Arbolí, al Baix Camp, i al campament dels Castillejos, allà a les muntanyes de Prades, on devia dir quatre coses com cal als soldats. Dels caps de setmana a Alforja –que compaginava amb la seva dedicació de consiliari de l'escoltisme a la diòcesi tarragonina– va quedar-li l'amistat i les activitats comunes amb Octavi Fullat, Josep Fusté, Robert Sarobé, els germans Jassans, gent de pensament i artistes, és a dir, el nucli fundacional de la primera resistència catalana a Alforja, adobada pel testimoni de la fe. Van ser els anys dels cèlebres aplecs i festivals de cançó catalana a Alforja i a la Selva del Camp, amb els sermons del cardenal Arriba y Castro i els recitals de Raimon, que era el que el públic volia escoltar.

De 1966 a 1969 passà a una comunitat més àmplia, el Vendrell, on les absències (presents) de Pau Casals, Àngel Guimerà i, en menor grau, d'Andreu Nin, eren indefugibles. També la de l'escultor Apel·les Fenosa (exiliat a París des de 1939), que a partir de 1958 hi passava els estius. Tot això formava un ambient: les repercussions conciliars estaven en el seu bull, la catalanitat i les reivindicacions polítiques, també, alhora que la tecnocràcia franquista intentava anestesiar el personal amb el consumisme.

Enmig, mossèn Poca va contribuir al desvetllament general, obrint parròquia, església i rectoria al diàleg obert amb els seglars, a fi de formar comunitats vives, implicades en una fe compromesa en el que llavors s'anomenava l'«àmbit temporal», en l'aprofundiment de la dimensió espiritual, en la recuperació de les llibertats i, entre aquestes, la del nostre esperit i la de la nostra terra.

De cara a la jerarquia eclesiàstica, amb l'esmentat cardenal al capdavant, mossèn Poca tirava massa de veta: al Vendrell es relacionava amb Joan Reventós i Pep Jai, donava suport als vendrellencs que viatjaren a Prada de Conflent a abraçar Pau Casals en el seu vuitanta-cinquè aniversari, i –amb el seu estimat rector, mossèn Pau Caldés– feia participar els fidels en la tasca pastoral de la parròquia. Com que, fruit d'aquesta bonhomia entre rector i vicari, al Vendrell hi havia «Poca Pau», van canviar el rector i van enviar el vicari a l'exili a un remot poblet de la Conca de Barberà, a Conesa, on continuà posant-se la gent a la butxaca, amb unes misses i sermons engrescadors. Molt a contracor, l'harmonia s'acabà el dia que, trona avall, el mossèn els anuncià que es casava. Què els va dir! Tots els feligresos –amb aquella ruralitat tan entranyable que gasten– van posar-se a plorar i alguns devien pensar: «Ara que ens ha tret del cafè per anar a missa, ara ens deixa sense missa!». Una escena, certament, de pel·lícula.

L'home que ho havia «firmat tot» –manifestos polítics, religiosos, culturals– firmava l'acta del seu compromís matrimonial, que feliçment continua vigent, ara des de Bonastre

RECONSTRUCTOR DE MEMÒRIES

En el curs de la segona part de la seva vida, de 1970 fins ara mateix, Poca, un cop format el nucli inicial familiar, va desenvolupar-se des de Barcelona, on adquirí responsabilitats de gestió en el camp editorial a Ariel Edicions, on li havia obert les portes Joan Reventós, a Editorial Crítica, Grijalbo i Empúries. Va ser igualment cap de producció a Seix Barral (on treballà amb Antoni Comas). Aquesta coneixença va motivar que quan, el 1988, en Comas fou nomenat conseller de Benestar Social del govern Pujol, li oferís el càrrec de delegat del departament a les comarques tarragonines, on tirà endavant el centre de desintoxicació de drogoaddictes del Mas dels Frares, el d'acollida d'infants de Santa Oliva i la residència d'avis del Vendrell, entre altres projectes.

En fi: es guanyà la vida, conegué i tractà alguns elements distingits de la intel·ligència cultural i política catalana, és a dir, respirà una mica, lluny del palau episcopal de Tarragona, al qual alguna vegada havia estat cridat per ser amonestat. Com que sempre havia portat el cuquet d'escriure –no sense el previ de bon lector–, amb els anys (a partir de 1984) va començar a produir una quantitat notable de textos periodístics (382 el desembre del 2007), que a partir de 1986 va anar aplegant en llibres: Com a casa res (El Llamp, 86), No gos mesell (Mediterrània, 1994) i Vida vendrellenca (Al Vent, 2000), a més d'un volum monogràfic, Institut Pere Mata. Cent anys d'història (1896-1996).

Encara que no s'ha sentit mai «home de partit, sinó de país» («els partits –diu ell– només són eines de treball»), ha estat assessor del president Rigol al Parlament, i Carod li oferí un lloc semblant a la Generalitat. Actualment fa una bona labor de reconstructor de memòries de grans personalitats catalanes: de Maurici Serrahima a Josep Benet, amb el qual ha col·laborat fins als darrers dies i, actualment –ja jubilat– treballa en allò que aquest havia deixat per completar, els afusellaments del sindicalista Joan Peiró i de Manuel Carrasco i Formiguera. Darrerament, ens ha ofert les memòries de Joan Pons Garlandí, Un republicà enmig de faistes (Edicions 62), germà de l'àvia d'aquest Poca que en té molta.