Ahir va fer 294 anys de la batalla. Les tropes catalanes van encerclar els efectius borbònics als turons de Talamanca i Monistrol de Calders i van aconseguir repel·lir-los i empaitar-los fins a Sant Llorenç Savall –on encara hi va haver un altre enfrontament– i Sabadell. Una carta guardada entre els papers del Consell de Cent a l'Arxiu Històric de Catalunya ha servit per il·lustrar la victòria. Escrita per Antoni Desvalls i de Vergós, marquès del Poal, comandant en cap de l'exèrcit català a l'interior de Catalunya, i enviada en codi al consell barceloní, narra l'evolució de l'operació contra les tropes borbòniques capitanejades pel mariscal de camp José Carrillo de Albornoz, comte de Montemar, i els brigadiers José Vallejo i Diego González.

El catedràtic de llengua catalana Gustau Erill estava fent un estudi toponímic de la zona quan va fer la troballa. Un cop contextualitzada amb la col·laboració del doctor en història Francesc Serra, va permetre delimitar amb molt detall el camp de batalla, que científics de la Universitat de Barcelona (UB) han pentinat per trobar-hi restes. L'operació ha tingut èxit i s'han rescatat de l'oblit centenars de bales de plom, sivelles, alguna ferradura de cavall i altres elements molt útils per rememorar els fets.

L'estudi demostra que va ser una batalla de dimensions considerables, en què van participar prop de 6.000 combatents. La carta explica que hi va haver 650 baixes –entre morts i ferits– en el bàndol borbònic i una vintena en el català. Els experts han calculat que de víctimes mortals n'hi devia haver unes 80 d'un costat i 30 de l'altre. «Les dades s'inflaven com s'inflen actualment», explica Erill.

Quan el marquès envia la carta, Barcelona és una ciutat assetjada. Entre els efectes que podia tenir la comunicació hi ha donar ànims a la resistència de la Ciutat Comtal, que va sucumbir un mes després, igual que el destacament de Cardona, darrera plaça forta catalana a caure, governada pel germà del marquès. De fet, els efectius de Talamanca no van ser vençuts, ja que es van acollir a la capitulació del castell de Cardona, el 18 de setembre de 1714.

Entre les causes de la victòria hi ha sens dubte els fusellers i sometents, bons coneixedors del terreny i caçadors experts. La lluita es va desenvolupar en un primer moment a la riera de Talamanca. L'exèrcit català va anar avançant cap als turons i va encerclar l'enemic, que tenia la casa de Mussarra, dalt d'un turó, com a centre de comandament i polvorí. Per la part borbònica hi havia uns 3.000 soldats amb 1.500 cavalls, mentre que d'austriacistes n'eren pel cap baix 2.000.

Entre els detalls més escabrosos del destí final dels victoriosos hi ha el cas del general Josep Moragues, que no va aconseguir exiliar-se i va ser delatat quan intentava fugir cap a Mallorca. Executat el març de 1715 a Barcelona, el seu cap va ser penjat en una gàbia de ferro al portal de Mar durant dotze anys. Altres militars sí que van aconseguir escapar, com ara els germans Desvalls. Van participar en la guerra contra els turcs al servei de l'emperador Carles VI d'Àustria.

De l'estudi de la batalla i les prospeccions se'n farà un llibre, que veurà la llum abans de Nadal. L'objectiu és posar Talamanca i els seus protagonistes al lloc que es mereixen dins l'imaginari català.