Alimentar-se a base de fruita, mastegar tots els aliments almenys 50 vegades, menjar només productes crus o macrobiòtics, o no tolerar cap aliment que no provingui d'un cultiu ecològic. Aquestes poden ser algunes de les conductes d'un ortorèctic o, dit d'una altra manera, una persona que du l'hàbit de menjar saludable a extrems malaltissos.

«L'ortorèxia es pot posar al mateix sac que la resta de trastorns de la conducta alimentària, com ara l'anorèxia o la bulímia, però hi ha diferències importants», explica la nutricionista d'ISEP Clínic Andrea Gil. Així, mentre que els bulímics o anorèctics pateixen per baixar obsessivament de pes, els ortorèctics es fixen en la qualitat i no en la quantitat del menjar que ingereixen. «Creuen que si no mengen sa acabaran morint-se o que s'intoxicaran i tindran greus problemes de salut», indica Gil, que afegeix que l'ortorèxia té una base genètica fonamentada en un trastorn obsessivocompulsiu, però que hi ha diversos factors ambientals que han fet que ara més que mai sigui present en la nostra societat. Així, les campanyes en contra del menjar porqueria o les crisis alimentàries com ara la de les vaques boges o la pesta porcina han contribuït a fer que certs individus amb una predisposició genètica acabin desenvolupant aquest nou trastorn, que cada cop és més habitual en les consultes dels psiquiatres de l'Estat. Segons dades d'ISEP Clínic, una xarxa privada de centres especialitzats en psicologia, entre el 0,5 i l'1% de les consultes que atenen els psicòlegs i psiquiatres de l'Estat espanyol tenen a veure amb aquest nou trastorn. No obstant això, el problema és molt més greu perquè la desconeixença fa que la majoria dels afectats encara no s'hagin adreçat a un metge.

Un ortorèctic fonamenta la seva felicitat en la dieta. Per això dedica hores a planificar-la, s'estimen més dejunar que no pas saltar-se els seus principis i, fins i tot, intenten adoctrinar les persones del seu voltant. «Són molt exigents i s'autocastiguen si mengen algun aliment prohibit», apunta Gil.

Un altre dels handicaps d'aquest trastorn és que és difícil de tractar mèdicament ja que els anorèctics rebutgen els fàrmacs perquè els consideren tòxics. No obstant això, ja hi ha casos de persones que han superat el trastorn, un trastorn que com molts altres es mantenen latents per a la resta de la vida.