divendres, 15 d'agost de 2008
> Cul-de-sac català
de set en set
MANUEL CASTAÑO.
Canvien els partits, cauen els règims, se succeeixen les generacions, però el problema català persisteix. Espanya té molts problemes però només n'hi ha un que és EL problema. Pel que fa als bascos, se n'acabaran avorrint i passarà com amb Gibraltar, que en parlaran de tant en tant quan no hi hagi res més per omplir el discurs. Però això dels catalans és una altra cosa perquè no té remei. Diguin el que diguin les lleis fonamentals de l'Estat, la seva manera de veure Catalunya no varia. Pels espanyols, si una llei diu que no es pot fumar al treball, s'acata; si una altra de rang més alt diu que el català és cooficial, ni cas. Si una regió rep subvencions de Madrid o Brussel·les, és necessària solidaritat; si en rep Catalunya és un robatori. Si hi ha clots a les carreteres de Vitigudino, ai pobres!; si no hi ha trens o s'enfonsen barris a Barcelona, de què es queixen? El costum ancestral és més fort que la llei positiva, i es converteix en hàbit de govern. Com que a ningú no li agrada ser un problema, entre els catalans es donen dues sortides. La minoritària és dir «adéu, Espanya; deixem-ho estar, i volem sols» –per desgràcia sempre sense pensar gaire si ja hem après a volar–. La majoritària és creure que la mera justícia de les vindicacions obrirà els ulls dels qui ens tenen a la gàbia i obrarà el miracle. Sempre, la ingenuïtat catalana contrasta amb l'interès i el càlcul espanyols. Els fem falta però no ens estimen; exactament al contrari que ens passa a nosaltres.
|
