Avui és la fe de Maria, que celebrem. L'Assumpció és la revelació d'una certa manera de prendre el seu destí a les pròpies mans. L'Assumpció és la prova que tota irrupció de Déu en la història humana produeix una distensió progressiva dels límits a fi que Ell ocupi el lloc que li correspon.

Maria va tenir el valor de deixar que Déu habités en ella i, per això, va ser elevada en cos i ànima a la glòria del cel. Maria va tenir el valor de deixar-se modelar i conformar per l'esperit de Déu. Va tenir l'audàcia de dir sí sense poder mesurar totes les conseqüències que, des de la fe, aquest sí suposaria en la seva vida de dona i de mare.

Benaurada la que ha cregut. Sí, benaurada és Maria perquè ha suportat la prova del dubte, del temps, de la incomprensió, de la renúncia. No és per casualitat que la Bíblia presenta l'itinerari de la fe com l'ascensió d'una muntanya: Abraham puja a Morea en companyia del seu fill. Moisès escala el mont Nebot al final de la seva peregrinació terrestre, i contempla des de lluny la terra de promissió a la qual mai entrarà. El vell rei David ascendeix al mont de les Oliveres sota les burles i els escarnis del seu poble.

Com va créixer la fe de Maria? Per la meditació de la paraula de Déu. Maria és de la raça dels qui cerquen Déu, habitada per una fam insaciable de conèixer el Pare. Maria és la dona que, per la seva fe, ens donà el Crist salvador. Maria és la dona que va merèixer ser glorificada en el seu cos. En el context cultural en què vivim, en el qual cada vegada més ens enfrontem a la recerca de sentit, en l'assumpció de la Mare de Déu és bo de subratllar el tema de la seva corporeïtat. Va ser una dona que durant la seva vida terrena escoltà Déu i complí la seva voluntat. I precisament aquest dogma ens diu que el cos de Maria, cos de dona, és exaltat. És un fet que per a nosaltres és paradoxal: justament el cos femení, en la nostra cultura, ha estat durant molt de temps l'emblema del menyspreu. Maria, en canvi, exaltada en la seva assumpció, revoluciona aquesta idea: la nostra corporeïtat, per molt malalta que estigui, està cridada a la transfiguració en el disseny de Déu.

Maria mostra, per tant, el que ens espera...

Sí. Però diu també quelcom sobre la nostra condició d'avui, sobre aquest cos nostre, lloc de la relació amb l'altre i amb la creació. En el fons de l'Assumpció hi ha el misteri de l'Encarnació que s'ha de prendre seriosament: Si Crist s'ha fet carn, tampoc la dimensió corpòria és la d'abans. El ressuscitat ens ha submergit ja en la nova realitat, ens porta a interpretar l'espai i el temps de manera diversa. El que en Maria s'ha complert ja en plenitud també nosaltres estem cridats a experimentar-ho en forma sagramental en la relació amb el nostre cos.

Però què té a dir el cos de Maria elevat als cels sobre el nostre destí últim?

És per a nosaltres horitzó, meta, signe d'esperança. Maria ens mostra la plenitud de la carn: la salvació no és una dimensió desencarnada. Les imatges de les quals se serveix l'Escriptura, els béns que se'ns han promès, ho expressen clarament. No es tracta de fer una física de les realitats últimes: tot queda en el misteri. Però imatges com les de l'Apocalipsi (l'esposa, el banquet...) ens fan intuir en forma simbòlica que la plenitud no serà tan sols espiritual.