dimecres, 13 d'agost de 2008
> Vilajuïga
la galeria
JOAN DOMÈNECH MONER.
Amb motiu de l'ingrés d'una parella d'amics a Can Seixanta –és a dir, a la dècada dels seixanta anys– ens hem trobat a Vilajuïga una colla de companys. El matrimoni protagonista ens havia convidat a sopar, amb la sorpresa de celebrar la festa, amb música inclosa, en una antiga pista de ball de la família amfitriona, situada al costat de la ribera, on el temps semblava aturat. A l'escenari encara s'hi llegia amb la gràcia de l'època «Jardins Casa Ripoll», igual que quan va ésser inaugurada seixanta anys enrere, i ja en fa trenta que no va. Al voltant de la pista hi havia unes grades, i a la inferior encara ben senceres unes taules de pedra, per a les consumicions. Suposo que en encetar el ball, als antics propietaris de l'establiment el cor els devia fer un salt en recuperar l'ambient d'uns anys pretèrits. A mi encara em va resultar més colpidor quan vaig descobrir per la banda del carrer principal un cafè i una sala de cinema i teatre gairebé intactes, també tancats. Quan recuperem ambients d'aquests que els temps i les modes han fet caducar –estic parlant del rovell de l'ou del poble, durant una època–, hom es pregunta si realment hem anat endavant o endarrere, si som més sociables o menys. En aquests locals, la gent es relacionava, dialogava, compartia il·lusions i fantasies, sense deixar de ser persones, sense productes estimulants, sense mortificadors decibels, i s'hi encetaven somnis bonics. Quina llàstima tornar-ho a deixar tot quiet.
|
