| Contactar amb El Punt - Pobles i Ciutats |
| Qui som? - El Club del subscriptor - Les 24 hores d'El Punt - Publicitat - Borsa de treball | El Punt | VilaWeb | divendres, 29 de març de 2024


dimarts, 12 d'agost de 2008
>

El viatger redundant

José Antonio Donaire estrena una col·lecció sobre Turisme Cultural amb un estudi que confronta el desig de singularitat amb la repetició

EVA VÀZQUEZ.

+ Un grup de turistes travessen el pont de Sant Feliu de Girona en direcció al Barri Vell i la Catedral. Foto: JORDI SOLER

No es pot descartar que algun viatger intrèpid hagi prescindint de la Torre Eiffel durant una estada a París, o que algun altre hagi tingut la pensada de fotografiar el Taj Majal des d'una perspectiva diferent de la frontal, o fins i tot que algun excèntric s'hagi interessat per la corona suburbial ben poc pintoresca de les ciutats que visitava: enhorabona, són casos excepcionals dignes d'un estudi particularitzat; per a tots els altres, José Antonio Donaire, director del Laboratori Multidisciplinari de Recerca Turística de la Universitat de Girona, ha escrit Turisme cultural. Entre l'experiència i el ritual, un assaig que inaugura la col·lecció Turisme Cultural d'Edicions Vitel·la i publicada en col·laboració amb la Diputació de Girona.

Donaire es remet als documents oficials dels observatoris mundials del turisme per definir el fenomen com una aspiració a la singularitat, la transcendència i fins la transgressió per mitjà del desplaçament cap a llocs diferents del de l'ambient quotidià. És, en certa manera, una fugida, una recerca de l'extraordinari que emparenta el turista modern amb el viatger romàntic i la seva fascinació per Orient, les ruïnes sota la boira i els imponents paisatges alpins, però també amb el somni de l'arcàdia, amb la realització de la utopia, fins i tot amb la renovació de l'esperit carnavalesc i la seva suspensió del temps i les obligacions. Però el professor de la Universitat de Girona adverteix que els turistes «inicien la construcció simbòlica del lloc molt abans d'emprendre el viatge», de manera que tot sovint «no compren un lloc, sinó la imatge que en tenen», i el desplaçament es converteix doncs no pas en mitjà de coneixement, sinó de reconeixement, dins el qual s'acaba reproduint una lògica consensuada pels milers de viatgers precedents. «El joc turístic apareix com el resultat entre la mirada individual, l'experiència, i els patrons col·lectius, el ritual», explica Donaire. Aquesta confrontació entre la singularitat de l'elecció i la reproducció social configura l'essència de les pautes del turisme contemporani, en què la cultura ha ingressat en el mercat com un producte de consum amb les seves regles de promoció específiques.

Encara que el propòsit de l'autor és llançar algunes propostes de gestió i aprofitament de les conductes rituals dels turistes, el llibre recull moltes altres observacions suggestives sobre la qualitat dels llocs i la seva construcció simbòlica en l'imaginari del viatger; sobre les dèbils fronteres entre veritat i simulacre; sobre la lectura fragmentada del món que planteja el turisme; en últim terme, sobre la realitat mateixa, sobre la manera de mirar-la, i sobre la projecció del jo damunt aquesta realitat. Lluny de recrear-se en la imatge grotesca del turista idiotitzat per la massificació i la banalitat, el professor gironí pren nota que han estat precisament els visitants els que han incorporat als itineraris turístics els elements més nous del paisatge urbà, com ara la torre Agbar, el Fòrum o la Rambla del Mar a Barcelona, encara que alerta que l'afany de singularització pot provocar l'efecte contrari al desitjat, i indica com a exemple la inflació de festivals de música, jornades gastronòmiques o escenificacions medievals que proliferen als pobles del litoral català que volen sobreposar-se al clixé del sol i platja, en una reacció contra l'estàndard del model fordista («una producció en massa per a un consum en massa») que ha incorregut també en la còpia sistemàtica fins a generar una nova estandardització. Aquest procés d'absorció de l'originalitat el detecta també en l'homogeneïtzació amb què als vuitanta es va començar a valorar com a pol d'atracció turística el patrimoni industrial, amb operacions arquitectòniques d'un bordeus hegemònic i amb profusió de vidre, metall i ciment, o en la creixent demanda de l'anomenat «turisme fosc», pel qual es converteix també en mercaderia el desastre i la desgràcia i que simbolitzen des del camp de concentració d'Auschwitz o, recentment, la Zona Zero de Nova York, fins a les visites als cementiris o les favela tours del Brasil: «Una mirada al vertigen d'aquelles realitats que són una mica més reals que les altres.» La captura de l'excepcionalitat que invoca el turisme modern arrenca amb la mirada dels viatgers romàntics del segle XIX, però Donaire admet que en aquesta ruptura amb l'ordinari es projecta una pesada càrrega sobre l'espai visitat, un xoc entre la ciutat real i la ciutat turística que matisa assegurant que els llocs turístics només ho són quan l'altre els concedeix aquesta categoria: és a dir, el lloc turístic és sempre «el resultat de la mirada estrangera». En qualsevol cas, l'equilibri s'estableix quan «els llocs proclamen obertament la seva inautenticitat, de la mateixa manera que els turistes prenen consciència de la representació». La construcció de l'imaginari comença molt abans del viatge, en la recapta d'informació sobre el lloc, fins al punt que l'autor conclou que la compra d'una destinació «no es realitza sobre una evidència, sinó sobre una il·lusió». En aquesta idealització consentida hi han tingut molt a veure les primeres guies de viatge, sorgides als anys trenta del segle XIX, les històriques Joanne i Baedecker, i la propagació del seu to imperatiu i d'unes determinades fotografies que han fixat durant segles com ha de ser mirat el lloc, des de quin angle precís, sota quina llum, fins i tot amb quina sagrada emoció.



Aquest és un servei de notícies creat pel diari El Punt i distribuït per VilaWeb.
És prohibida la reproducció sense l'autorització expressa d'Hermes Comunicacions S.A.