Entre la comunitat cinematogràfica s'ha construït un cert prejudici encaminat a considerar que totes les produccions de la Pixar són genials. Es parla de revolució en l'animació, d'innovació tecnològica i de transformació en els continguts. És cert que entre una producció de Pixar i una de la Dreamworks o de qualsevol altra companyia hi ha sempre un abisme, però això no vol dir que sempre els de Pixar l'encertin i que allò que ofereixen sigui l'única revolució capaç de conciliar certa idea del cinema del futur amb l'entreteniment de masses. Moltes vegades la inspirada forma de determinats productes de la Pixar es desinfla quan cau en l'obvietat. Des d'aquesta perspectiva, Wall-E pot considerar-se com un sofisticat catàleg dels vicis i virtuts de la companyia.

Les primeres imatges de Wall-E són, probablement, el millor que ha ofert la Pixar i una de les grans fites de l'animació contemporània. La companyia decideix desafiar el somni hiperrealista per mostrar-nos un món apocalíptic en què la imatge animada sembla trobar-se en la frontera de la imatge analògica. En aquest món sense llenguatge i silencis, els personatges creen una curiosa abstracció de formes i sons que pot considerar-se com una posada al dia de les fórmules d'animació experimentals, amb Norman McClaren com a referent llunyà. Wall-E funciona com un desafiament a la lògica del relat i com un eficient joc minimalista en què la grandiloqüència del decorat entra en crisi amb unes figures que a partir dels seus singulars moviments acaben consolidant una estranya poètica. El més curiós del cas és que darrere dels moviments i formes de Wall-E i la seva amiga Eva s'estableix un discurs sobre les imatges en el món actual, en què el vell cinema analògic –una seqüència de Hello Dolly– esdevé la imatge essencial que cal imitar perquè neixi l'amor i desestabilitzi un món virtual situat més enllà de la terra i on els humans supervivents viuen presoners –com a la caverna platònica- de les ombres.

La segona part de Wall-E està centrada en la visita que la parella protagonista fa a aquest món virtual dissenyat com una mena d'hipèrbole de cap a on pot desembocar la societat del consum. Els creadors de Wall-E donen un fons metafòric a tot allò que funcionava com a simple abstracció. El minimalisme dóna pas a l'exuberància formal i les citacions cinèfiles, començant per la construcció d'una replica del Hal 9000 de 2001: una odissea a l'espai, d'Stanley Kubrick, no fan res més que esclatar. Malgrat que la pel·lícula té moments brillants, sobretot quan juga amb l'absurd del món límit que descriu, el seu discurs cau en l'obvietat. La faula ecologista sobre com els excessos consumistes han destruït el planeta és massa òbvia, sembla com si amb ella els creadors volguessin complaure el seu ampli ventall de públic i justificar que se situen en el territori de la correcció política. El resultat provoca una certa decepció ja que la gran pel·lícula d'animació acaba convertint-se en un simple conte amb missatge explícit.