Potser aquest no seria el lloc d'escriure-ho, sinó les pàgines de cultura, ni jo en seria la persona idònia perquè en sóc part lleugerament implicada. Però no me'n sé estar, de testimoniar aquí la consistència que ha tingut el darrer projecte teatral de Xavier Albertí, l'espectacle musical Pinsans i caderneres, traslladat al festival Grec de Barcelona després de la seva fugaç estrena a Girona, al Teatre Municipal, el juny passat. No és lloc ni de descriure ni de valorar l'espectacle, prou que ho han fet les crítiques estupendes a aquesta repassada crepuscular i tragicòmica de la història de la cançó catalana des de Clavé fins a Montsalvatge, incloent-hi la meravella dels cuplets injustament oblidats. Però com que sí que és aquí lloc de crònica comarcal, paga la pena vanagloriar-nos de la gironitat del projecte, començant per la producció saltenca del centre d'arts escèniques del Canal, passant pel text de Narcís Comadira, ple així mateix de referències gironines, i per la participació de l'actoràs de la Cellera Xavier Pujolràs –rima necessària–, de la cantatriu gironina Titon Frauca i el Cor del Conservatori de Girona.

També de vegades ens oblidem que Xavier Albertí és de Lloret de Mar. Amb resultats com el que ja estem enyorant, després de la seva ràpida desaparició de la cartellera, és inevitable que pequem de gironitis. Així doncs, érem més cardines que no pas caderneres, els que vam refilar fins al proppassat diumenge.