Al llarg d'anys i panys d'ençà que es va proclamar la construcció de la mal anomenada variant de la Bisbal, lògicament hi ha hagut prou temps, massa, perquè creixessin i s'instal·lessin entre l'opinió pública tot un seguit de neguits, interrogants i controvèrsies de tots colors al voltant del llegendari anunci.

Val a dir que al mateix temps que la preocupació augmentava entre les persones de les poblacions més directament afectades, l'administració catalana, entre llargs silencis, contradiccions i secretismes, ha anat sembrant un camp de cultiu propici per fer créixer tot tipus d'especulacions, rumors i inevitables sospites, sobretot quan s'ha observat en els darrers temps un capteniment erràtic per part del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya: des d'un estudi tècnic assumit pel director general de Carreteres, amb data de caducitat, passant per rèpliques i contrarèpliques del conseller Nadal, fins al desconcertant ajornament sine die de terminis prèviament fixats...

Però, de tot això, fonamentalment, n'han quedat les promeses. Promeses del senyor Nadal, paraules per tranquil·litzar la concurrència en el sentit que, a partir de l'exposició pública del projecte, s'obriria el preceptiu procés de participació ciutadana. Vist i no vist. De cop i volta, per la via directa del Diari Oficial de la Generalitat, en data del 31 de juliol del 2008 es presenta al públic el nounat projecte de la variant. La data escollida per a la publicació de la bona nova parla per ella mateixa. Perquè aquesta elecció no és un fet gratuït, no es tracta d'una fatal coincidència ni tan sols d'un error burocràtic. Estem davant d'un procediment premeditat i èticament greu.

Després d'haver eternitzat la disposició d'aquest informe cabdal, fer-ho a ple estiu, en període de vacances i amb un termini de dos mesos per a la presentació d'al·legacions és, com a mínim, un cop baix. On queda el marge de temps necessari en un tema de tanta transcendència per al debat públic, el procés participatiu? Transparència, quina?

Però aquest tipus d'estratagemes vénen d'antic, és el vell tacticisme d'agafar de sorpresa, que ningú no faci soroll. Qui vingui de la llarga nit coneix prou bé aquests designis silenciosos, propis del pensament únic. Avui dia, afortunadament potser no seria aquest el cas que ens ocupa, però s'hi assembla molt, perquè tot plegat fa olor de nocturnitat i traïdoria. Potser l'ombra del passat és allargada, però un conseller hauria d'evitar qualsevol temptació flagrant d'actuar passant per damunt dels ciutadans. Per sort, és la servitud del present on vivim. Se'n diu democràcia.