La meva ciutat, cap de comarca i amb 125.000 habitants, es vesteix de poble quan arriba la festa major. El 27 de juliol, festivitat de les Santes, toca ofici. A Santa Maria, s'hi canta la litúrgia vestida d'òpera, una genialitat d'un mossèn local escrita el 1848. Davant la singularitat i solemnitat de l'acte, les autoritats es concentren a l'ajuntament per enfilar el camí de la basílica. A mesura que arriben a la casa gran, la banda els rep al ritme d'una marxa. Vénen amb les dones, els marits, les mares o soles, depèn de l'estat civil. Les parelles, com que no són autoritat elegida democràticament, són conduïdes, mig d'amagat, cap els seus bancs de l'església i seuen a part; la dona de l'alcalde també. Llavors, les autoritats desfilen camí d'ofici i són rebudes pel rector. Cada any, el consistori convida algú de relleu. Enguany, la protagonista ha estat la consellera de Justícia, la Tura, com diu el poble. La senyora Montserrat Tura mou passions. La gent exclamava: «Mira, la Tura, ha vingut la Tura!» Fins i tot hi havia qui cridava: «Tura, guapa!»

Acabat l'ofici, el saló de plens de l'ajuntament va esdevenir sala de ball –s'hi torna cada 27 de juliol–. La imatge de la Tura ballant un pas doble amb l'alcalde, enmig de l'altar de la democràcia local, no té preu. Un col·lega se li va acostar per expressar-li el seu desig que un dia sigui presidenta. La Tura és una dura dolça, que és el que vol el poble, una mare tendre però amb autoritat.