A quests últims mesos han estat temps de congressos: primer, el d'Esquerra; després, el del PP(C); més tard, el de CDC, i, ara fa poc, el del PSC. Sembla com si les direccions dels partits parlamentaris catalans volguessin anar-se'n de vacances amb la feina feta, havent-ho deixat tot lligat. Em sembla bé, per això els dirigents d'aquestes formacions cobren uns sous generosos que els paguem entre tots i que els permeten endreçar casa seva abans de fugir a les residències d'estiu a continuar descansant. Pel que fa al congrés d'Esquerra, crec que ja està tot dit i ja m'hi vaig referir en un article anterior; del del PP tampoc no en parlaré perquè no m'interessa en absolut el que digui aquesta gent que ara es petoneja amb el nou president d'ERC; respecte al de Convergència, crec que ha estat un congrés que ha fet avançar aquest partit en la bona direcció però sense acabar d'arribar, igual que sempre, on haurien d'haver arribat ja fa temps: a posicions clarament sobiranistes caracteritzades per una decidida voluntat de superar l'actual marc constitucional espanyol. I, pel que fa al PSC, doncs cap sorpresa destacable: el president del govern espanyol i compañero secretario general del PSOE, com sempre passa, tancant la festa mentre es fan crides a la Catalunya «que sap on va», que és la mateixa Catalunya «optimista» –de fet masoquista– de les eleccions passades. I entre votació i votació amb majories a la búlgara, els delegats socialistes van tenir l'oportunitat de fer sessions de tai-txi, practicar els balls de Bollywood, ballar tangos o fer cursets per deixar de fumar; tot un senyor congrés, sí senyor.

Darrerament sembla que al PSC totes li ponen. De fet, ells no han de fer gaire res; entre les espanyolades i manifiestos que organitza el PP i la patent de catalanitat que els atorga Esquerra compartint-hi governs a la Generalitat, a les diputacions, en ajuntaments i consells comarcals ja en fan prou. Tan sols els resta muntar una escenografia catalanista adequada, fer quatre gestos de cara a la galeria amb un president Montilla que ara ha descobert el seu amor per Catalunya i per la llengua catalana, amb un conseller d'Economia que fa veure que està molt empipat amb els seus de Madrid perquè no ens volen tornar una mínima quantitat d'allò que ell mateix accepta que ens robin i fent passejar una ministra embarassada per davant dels militars espanyols en posició de ferms. I ja tenim mig Catalunya bavejant. Oli en un llum. I, mentrestant, als sobiranistes ens toca demanar perdó pel simple fet d'existir, per voler anar més enllà, per defensar la identitat i la llengua catalanes contra els qui l'agredeixen, ves quin remei.

Els catalans oblidem amb massa facilitat; per exemple, no recordem que els socialistes són el partit de la Loapa, els de la llei antiterrorista, els que van impedir que l'any 92 el Parlament de Catalunya obrís una investigació sobre les tortures que van denunciar els detinguts en l'operació Garzón, els de la tercera hora de castellà a primària, els inventors dels contractes escombraria, els que se'n foten quan reivindiquem les seleccions catalanes, els que impedeixen que Ibarretxe convoqui una consulta, els que van lliurar Navarra a la dreta espanyolista, els que espolien els Països Catalans sense límit i que ens fan viure amb infraestructures de quincalla… en definitiva, els que quan arribi el dia de la veritat estaran en contra nostra impedint que els ciutadans de Catalunya puguem decidir en llibertat el nostre futur nacional o fent-hi campanya en contra perquè no ens puguem alliberar d'aquesta Espanya que ens condemna a l'assimilació, a la decadència i a la invisibilitat nacionals.

Potser seré agosarat, però crec que a hores d'ara el PSC és l'enemic nacional a batre. El PP a Catalunya no deixa de ser una anècdota espanyolista a voltes esperpèntica, però el PSC és el que realment fa mal, el que mentre et fa creure que defensa els interessos dels catalans a Espanya, et desmantella nacionalment TV3 i Catalunya Ràdio. Crec que tots aquells que ens considerem sobiranistes hauríem de tenir una prioritat en les pròximes eleccions al Parlament: comprometre'ns a no pactar amb cap força política que no accepti el dret de decidir dels catalans sense límits i fer fora el PSC del govern. I, sobretot, assegurar a la cambra una majoria sobiranista de diputats que estiguin decidits a superar l'actual marc espanyol per anar més enllà. I ja em permetreu que us digui que, a hores d'ara, aquesta Esquerra lligada de mans i peus pels socialistes és un obstacle perquè es puguin complir aquests objectius de país.