Ens lamentem amb freqüència (i amb raó) dels incompliments de l'Estat amb Catalunya i ens desafectem per la lentitud exasperant amb què avancen (o no avancen) les matèries relacionades amb l'autogovern català. Des de fa anys (dècades) vivim en un estat de queixa (de victimisme, en diuen alguns) permanent. I aquesta conducta sociopolítica (si no majoritària, sí almenys significativa), a voltes, no ens deixa veure les pròpies mancances.

Potser ja és hora de dir (sense témer ser acusat de manca d'autoestima) que els catalans tampoc fem els deures quan en tenim alguna oportunitat clara. M'estic referint exactament al cas concret de l'ACN, l'Agència Catalana de Notícies. Anem pel camí dels deu anys d'existència de l'agència, des que un geni (de la talla de Dalí, però en l'àmbit de les tecnologies de la informació i de la comunicació) com és Carles Puigdemont va engegar el projecte de l'ACN, avançant-se ell, i avançant el seu país (el nostre) als temps. Però el país (i en especial les nostres institucions de govern) no han estat a l'altura. I continuen sense estar-hi.

Des de l'any 2004, en l'època en què Miquel Sellarès es va fer càrrec de la política de comunicació del govern de la Generalitat –malauradament, en aquell moment, Puigdemont ja havia abandonat el projecte, tocat per la manca de voluntat política dels governants anteriors–, la falta de visió d'estat (d'estat català) ha estat el tret definitori dels successius màxims responsables de l'ACN al govern català i a l'agència mateixa. L'impuls excepcional que li va donar Miquel Sellarès (l'únic governant amb un projecte clar sobre què ha de ser una agència de notícies de caràcter nacional) no ha tingut mai continuïtat en cap altre governant posterior (del primer o del segon governs d'entesa de les esquerres).

La dependència a què ha estat sotmesa l'ACN respecte al grup de Televisió de Catalunya, n'ha acabat fent la resta. L'ACN, en l'últim període i encara ara, s'ha convertit en una empresa subsidiària de la nova Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (relatar-ne els detalls seria llarg).

A banda de Puigdemont, Catalunya ha tingut almenys dos inspiradors del que ha de ser una agència de notícies pròpia, Barnils i Villatoro (per aquest ordre). I, a més, Gifreu, gran teòric de l'espai de comunicació nacional. El pòsit d'aquests quatre notables pensadors, s'ha tirat literalment per la borda, i al cap de deu anys, l'ACN viu una situació de laxitud, relaxament, objectius incomplerts i manca d'avenços reals que la converteixen en una autèntica assignatura pendent. Si l'ACN, en lloc de dependre directament de les nostres més importants institucions, pengés d'algun traspàs de Madrid rebria les queixes habituals.

És cert que una de les potes de l'ACN (la més senzilla i alhora la de visió més localista i de sostre més baix) es va consolidant amb passos endavant (no oblidem que vivim en el país dels passos endavant i del peix al cove), però s'ha renunciat per la via dels fets consumats i objectivables als grans reptes: fer de l'ACN el gran referent informatiu sobre Catalunya a la resta del món. També s'han menystingut valors afegits com el de la immediatesa informativa, el teletreball, el baix cost i la centralitat no barcelonina. Les versions aranesa, francesa i anglesa de les informacions viuen el son dels justos. I la racionalització de la xarxa pública de corresponsals, també.

Sembla que l'ACN, una dècada després, s'ha acomodat com a eina d'estar per casa, amb una certa confortabilitat, però sense cap vocació de projecció internacional. I això ja els està bé, als responsables polítics que en disposen la gestió més directa, i per a la resta, mentre l'ACN no molesti gaire ni vagi més enllà, també. Sense cap indici interior ni exterior de sortir del laberint. Si no existís l'ACN, potser caldria reinvertar-la, però diferent de com ha quedat una dècada després.