D eu ser el museu més petit que he visitat mai. Fa 250 metres quadrats i només té quatre sales. Però és una joia. Primer, perquè trepitjar un far –un far de veritat, com els de les novel·les– no es fa cada dia, i segon, perquè està concebut per explicar de manera molt didàctica i sensorial tot el que aquestes construccions han representat al llarg de la història. A la desorientació buscada de la primera sala –olor de mar, remor d'onades de fons...–, la segueix un passeig per la història dels fars i, és clar, per la vida dels faroners. I és que no em negareu que pensar en un far ens transporta a un altre món, a un món imaginari. Sigui el de La pell freda, de Sánchez Piñol, quan narra les lluites entre el meteoròleg nouvingut i els granutots al far de l'illa solitària, o el de l'Odissea d'Homer, on els navegants ja feien servir el foc com a referència. En tot cas, ens transporta a un món solitari. Ni que sigui al de l'anunci aquell del faroner que bevia Nescafé.

De fars, n'hi ha des dels segles V i VI aC, quan els grecs en van construir a les entrades del port del Pireu. I no deixa de ser curiós que hagin estat els avenços tecnològics que s'hi han fet, els que han fet possible el museu de Tossa. «L'any 1997 els fars es van automatitzar i van desaparèixer els faroners. I l'Estat va preguntar-nos si volíem la cessió d'ús d'alguna dependència.» A Tossa van dir que sí, i el far –germà bessó del del Port de la Selva– és museu des del 17 de setembre del 2005. Rosa Sureda, tècnica de Patrimoni Cultural de Tossa, n'és l'autèntica ànima. Hi pots passar hores xerrant i no para de treure'n documentació: la història, els models, les làmpades, la dificultat d'adquirir patrimoni (ara comença a arribar alguna donació) i un munt de projectes de present i de futur que ella més que ningú sap que s'han d'administrar amb comptagotes. Perquè ara jo tampoc voldria enganyar ningú: tot i la inversió inicial d'un milió d'euros, és un museu modest. S'hi troben a faltar més peces, podria ser més didàctic, hi ha massa avaries, i a mi –i suposo que a tothom qui el visita– em va quedar la recança de no poder pujar l'escala i arribar fins a dalt a tocar la làmpada. Però la seguretat mana. Sobretot tenint en compte que, de nit, el museu es transforma i es converteix en un far que projecta un punt de llum visible a 21 milles, perquè, encara que sembli impossible, els GPS també fallen. Ara que hi he anat, de fars i de làmpades Fresnel –les millors, diuen–, en podria escriure un munt. Però us perdríeu el plaer d'anar-hi.