La suavitat en les formes, la no-radicalització de les posicions i de les actituds, va en general associada a la fermesa de les conviccions i la fortalesa dels arguments. El contrari és també cert, i ho és perquè una radicalització en els comportaments amaga sovint la inseguretat de la pròpia posició.

Mai com ara hi ha hagut una alineació i coincidència social i política en la defensa dels arguments per un nou finançament a Catalunya. La publicació de les balances fiscals, informalment ja conegudes des de fa temps, ha donat caràcter oficial a un argument, l'excessiva penalització fiscal de Catalunya, que fins ara no es podia sostenir amb rotunditat perquè no era més que una hipòtesis. L'acusació del egoisme de Catalunya ha quedat, doncs, finalment desmuntada per estricta falsedat. L'objectivació d'aquest fet ha coincidit amb un procés lent i progressiu en el qual govern, oposició i agents socials, empresaris i sindicats, han coincidit que el nou finançament ha de resoldre un problema de dèficit excessiu que ve de lluny i que ara s'ha agreujat, per la forta reducció de la recaptació fiscal de la Generalitat, més afectada per la crisi que la del govern espanyol per raó de la cistella d'impostos cedits a la comunitat autònoma. Problema aguditzat per l'increment simultani de la despesa molt lligada a la població, sanitat i educació, que ha crescut fins a taxes dobles de la resta de l'Estat per la immigració i ha deixat els recursos disponibles per inversió en R+D o infraestructures, és a dir, el futur del país, en valors inacceptablement baixos. Això ha portat l'administració catalana a la convicció que si no hi ha una correcció profunda del sistema actual de finançament o una nova valoració de competències transferides a la Generalitat, aquesta no podrà mantenir el nivell de prestacions socials actuals. Aquest és un problema antic que ha pogut ser fàcilment acusat d'estar «contaminat de nacionalisme» i que avui s'ha convertit en una realitat social que el ciutadà pateix directament per la manca d'inversió i despesa corrent des de fa anys.

La petició d'un canvi en el finançament és ara d'obligat compliment perquè es recull en l'Estatut i, per tant, en una llei orgànica; es demostra des de l'evidència de les balances fiscals, i és sentida directament per la ciutadania, sobretot per la precarietat de certs serveis públics que han fallat sovint i de manera greu en els últims mesos per manca d'inversió. És a dir, té una força i un suport com cap reivindicació catalana ha tingut mai en els últims trenta anys.

És curiós que a davant de la contundència de la llei, és a dir, de l'Estatut, s'esgrimeixin arguments lligats a la dificultat de complir-lo pels problemes econòmics, certs, del moment actual, com si el compliment de les lleis depengués de la marxa de l'economia, perquè es tracta de canviar la base del repartiment de recursos entre les comunitats autònomes i el govern espanyol, que s'ha de modificar per la quantificació del creixement de la despesa que ha d'afrontar cadascuna de les administracions, i la reducció de l'ingrés, com a conseqüència de la reducció de l'activitat econòmica. Però davant d'aquests fets, que són contundents i òbviament condicionen els polítics per no fer cessions més enllà d'una línia límit a partir de la qual és inviable l'equilibri dels comptes de la Generalitat, és un fet que aquesta negociació no és més que una lluita pel repartiment de poder entre el govern català i l'espanyol que l'un no pot perdre perquè li va la supervivència econòmica i l'altre tampoc perquè li suposa una erosió del seu perímetre de poder i de control. Les raons són certamen de diferent pes. Arran d'aquesta situació i del suport social de la posició negociadora del govern català, és necessari afrontar com a hipòtesi de treball la possibilitat de no arribar a cap acord i ajornar fins a un altre exercici el nou model de finançament. Res no és pitjor que acordar un model inviable, perquè això significarà un retorn a la taula negociadora amb una posició molt afeblida respecte de la posició actual: es tractaria de posar pedaços a un greu problema creat per un mal acord.

Res no passaria d'irreparable si no hi hagués acord. El govern estatal es veuria probablement obligat a prorrogar el pressupost, i aquesta no és la millor solució en una època econòmicament difícil com l'actual, i tot quedaria per a una altra ocasió, la qual cosa és favorable a la posició catalana, perquè el temps que passi sense acord enfortirà el suport social a la seva posició negociadora i en conseqüència la legitimitat per negociar, perquè un govern té exactament la força que li dóna el poble que l'ha elegit. La pitjor solució és possiblement un mal acord, perquè això alliberaria el govern espanyol de la pressió social, desprestigiaria la posició catalana i donaria raó als que afirmen que Catalunya sent autocomplaença quan pot queixar-se i carregar-se de raó per la seva frustració.

Cal tranquil·litat, no deixar-se pressionar per amenaces tremendes, exagerades i transcendents, i acceptar la impossibilitat d'arribar ara a un acord deixant que el temps treballi a favor de la pròpia posició. Ara no hem de ser simpàtics, sinó rigorosos; no hem de ser complaents, sinó ferms; no hem de ser pactistes, sinó tenaços. Sempre hi ha temps per a acords.

Sembla, certament, que l'excel·lent tasca del govern i el suport de l'oposició i de la societat hagin fet entendre per fi a tots que no és lògic acceptar pressions i arguments que encara que siguin forts el temps, si s'aguanten, relativitzarà i posarà al seu lloc. Ara almenys ja saben que no som insolidaris.