Moltes vegades quan es parla de la història del cinema que s'ha fet a Catalunya es constata que aquesta té poc a veure amb les polítiques culturals prefabricades des dels partits polítics, ni amb les hipotètiques polítiques industrials. La història del cinema català té més a veure amb les picaresques, quimeres, obsessions i deliris propis dels règims febles que amb les polítiques planificades i prefabricades a consciència. Aquest fet, però, li ha donat algun resultat notable. Mentre que a Madrid s'autopremien i no paren de proclamar que són la indústria, la quimèrica producció catalana ha hagut de conformar-se a viure des de la marginació, sense que mai es reconeguessin els seus productes en els premis Goya i sense tenir, en la majoria de casos, el suport mediàtic necessari. Curiosament, però, en els darrers anys s'ha produït un fenomen singular, ja que la pretesa indústria sòlida madrilenya cada cop és més provinciana, mentre que la raquítica i desordenada indústria catalana és l'única que pot conquerir –sense l'ajut institucional de TVE– els grans festivals internacionals. Mentre que els productes industrials no passen del festival de cinema espanyol de Màlaga, els fets a Catalunya van a Venècia, Canes i Locarno, tenen bones crítiques en els grans festivals internacionals i demostren que alguna cosa passa.

Al darrere d'aquesta història del despertar internacional del cinema fet a Catalunya hi ha uns quants franctiradors –el malaurat Joaquim Jordà, el màster de documental de la Pompeu Fabra, etc.–, entre els quals destaca amb veu pròpia el productor Lluís Miñarro. Si repassem la trajectòria de les produccions realitzades per Lluís Miñarro, el darrer any veurem que és exemplar, equivalent a la que va tenir un Elías Querejeta els anys seixanta, quan col·locava el seu cinema d'autor arreu del món. A partir de la seva empresa, Eddie Saeta, produeix En la ciudad de Silvia, de José Luis Guerín, que va a la selecció oficial de Venècia, coprodueix El cant dels ocells, d'Albert Serra, i Liverpool, de Lisandro Alonso, seleccionades per a la Quinzena de Realitzadors del festival de Canes. Finalment, aquesta setmana presentarà al festival de Locarno les seves dues darreres produccions, El brau blau, de Daniel V. Villamediana, i El somni de Christophe Farnarier. Aquests èxits, però, se sustenten per una llarga trajectòria rere la qual també hi ha, entre d'altres, Cosas que nunca te dije, d'Isabel Coixet; Les mans buides, de Marc Recha, o la descoberta d'Honor de cavalleria, d'Albert Serra. Quin és el secret de Lluís Miñarro? Sincerament, crec que el motor que l'ha portat a apostar per un cinema radical que pot travessar fronteres no ha estat cap altre que la passió, la capacitat de convicció personal que un cinema diferent era possible. Malgrat que la situació que travessen les produccions de Miñarro és òptima, el panorama que l'acompanya és desolador. Els darrers treballs de Miñarro –amb l'excepció del film En la ciudad de Silvia– no han tingut l'ajuda de TVE, que ha decidit canviar de política i apostar per grans produccions. Malgrat la confiança que TV3 ha demostrat per la seva obra, no n'hi ha hagut prou.

El desolador panorama de l'exhibició al nostre país no ha sabut com ajudar tots aquests productes i donar-los sortides dignes i meritòries. Finalment, una certa intel·lectualitat, en comptes de posar-se al costat de Miñarro, no fa més que ignorar-lo, sense prendre consciència que mai com ara havíem aconseguit tenir un ressò internacional tan important. Què s'ha de fer? De moment, animar Miñarro, demanar-li que continuï amb la seva línia de producció i pressionar perquè l'administració no defalleixi en la valoració del seu treball.