Ara fa un any, hi va un haver un gran desplegament mediàtic a propòsit de la mort d'Ingmar Bergman i de Michelangelo Antonioni. Una darrere l'altra. No era per a menys (fins aquell moment eren els dos grans autors vius del cinema europeu) i no seré jo qui, professant un culte incondicional a Bergman i a Antonioni, ho discuteixi de manera retrospectiva. Fa pocs dies, ha mort un altre cineasta important, l'egipci Youssef Chahine, amb una resposta mediàtica molt més discreta. Almenys a l'Estat espanyol, on pràcticament és un desconegut. De fet, és més lamentable la poca atenció a la seva obra que a la seva mort. Chahine no és Bergman. Tampoc Antonioni. El seu cinema, però, té una singularitat estètica (els codis cinematogràfics universals hi conviuen amb elements de la cultura popular egípcia) i una dimensió política (derivada d'una sensibilitat social i d'una actitud antifonamentalista) que fan que no es mereixi que se l'ignori. En afinitat amb tants de cineastes moderns, Chahine també tendia a una ficcionalització de la pròpia experiència concretada en quatre films espaiats en el temps (el primer, Alexandria... per què?, és de 1978, i l'últim, Alexandria, Nova York, del 2004) vinculats a la ciutat on va néixer l'any 1926.

El cas és que la curiositat occidental per Alexandria, com a cruïlla mediterrània de diverses cultures, i en general per Egipte, no ha afavorit el coneixement entre nosaltres de Chahine. Les mancances de la distribució cinematogràfica crea llacunes culturals. S'imaginen el buit que representaria la no-publicació dels llibres de l'escriptor Naguib Mahfuz, amic del cineasta i amb el qual va col·laborar? El cas és que, a l'Estat espanyol, de Chahine només s'ha estrenat El destí, film del 1997 en què recrea la Còrdova de l'època d'Averrois oposant la racionalitat del filòsof a un moviment ultrareligiós. A través de la història, Chahine parlava del present des de la perspectiva de qui, ara fa trenta anys i després de ser operat a cor obert, va dir: «Em fan més por els fanàtics que la mort.»