Si el president José Montilla diu que estima més Catalunya que Zapatero i si el conseller Antoni Castells afirma que portarà fins al final la pressió perquè el govern de Madrid aprovi el finançament que l'Estatut preveu, jo em crec l'un i l'altre. Un president de la Generalitat no pot mentir i al conseller Castells se'l veu tossut. I si algú no fa com jo i s'hi mostra escèptic, li recomano que faci veure que s'ho creu, ungit de fe. Una de les maneres de pressionar els polítics i mantenir-los en tensió és donar crèdit al que diuen i prometen o fer-ho veure. Si després se'n desdiuen, si traeixen les esperances, pitjor per a ells. Les frustracions polítiques generen molta desafecció, a l'hora d'anar a votar.

Ara: tampoc no cal posar massa a prova la nostra credulitat. Si el PSC deixa anar, com ha fet, que els seus diputats al Congrés de Madrid poden votar en contra dels diputats del PSOE a l'hora d'aprovar el pressupost de l'Estat, potser que nosaltres reaccionem dient que no ens facin riure. Jo em miro la cara d'embadalida que fa la ministra Carme Chacón quan observa la de Zapatero, escolto els diputats del PSC com celebren la vidassa que tenen a Madrid, que és més vidassa que la que tindrà Apel·les Carod a l'«ambaixada» catalana de París on el seu germà Josep-Lluís ha tingut la sans-façon d'enviar, i no me'ls imagino de cap manera votant diferentment dels seus companys del govern i del PSOE.

Si de cas me'ls imagino mirant de convèncer Montilla i Castells de refrenar segons quins amors i de no tensar la corda. Jo sóc molt mal profeta polític perquè no encerto cap previsió, però no m'estranyaria que el PSC es migpartís o partís del tot per aquest motiu i que el tripartit se'n ressentís. La política és estranya. El tripartit semblava que no havia de durar per culpa dels socis del PSC, aquests que envien Apel·les a París o voten en contra de la llei d'educació, com ha fet Iniciativa, i encara es trencarà per culpa d'un president que estima més Catalunya que el seu germà polític.