Joan Baez commemora aquest any el cinquantè aniversari del seu debut artístic. Als seixanta-set anys, lluny de la pompa dels grans muntatges, ho celebra amb la publicació de Day after tomorrow, el nou disc que traurà ben aviat, i protagonitzant una gira per Europa i pels Estats Units, que dilluns la va portar a Barcelona, on no actuava des del 1990.

L'espai del Palau de la Música Catalana i el públic que el va omplir van fascinar la cantant. «Amb audiències com vosaltres, cantar no és un ofici, sinó un plaer», va comentar Joan Baez, que també va elogiar la màgia de la sala.

El concert va ser memorable. Després de la tanda de bisos, quan ja feia uns quants minuts que l'artista havia abandonat l'escenari i que els tècnics havien posat música enllaunada, la major part del públic encara continuava aplaudint amb moltes ganes. Com si fos un cor, va acabar cantant Whe shall overcome i Joan Baez va sortir de nou per afegir, emocionada, la seva veu a aquest himne de fraternitat que ella va popularitzar arreu del món. Va ser un comiat dels que fan posar la pell de gallina i inciten a una retrobada ben aviat.

Humil, discreta i agraïda, Joan Baez va oferir una actuació plena de delicadesa. La seva veu, sensible i afinada, va servir amb una interpretació netíssima l'esperit de les cançons del repertori: Lily Of The West, Farewell, Angelina, God Is God, God On Our Side, Long Black Veil, Gospel Ship, El preso número nueve (en una versió molt sorprenent), Christmas In Washington, Wonderful World, Love Is Just A Four Letter Word, Rose Of Sharon, Swing Low, Sweet Chariot, El rossinyol (en un català bastant correcte i que va commoure els espectadors)... Ja al tram final de la vetllada, va revisar alguns clàssics: Gracias a la vida, Imagine, Blowin'in The Wind, Dona, Dona i Here's To You.

Poques veus en la cançó popular de l'últim mig segle sonen tan convincents com la de Joan Baez. Amb el seu insubornable compromís polític amb els més febles, Joan Baez dóna consistència ideològica a una proposta estètica d'una gran bellesa. Tant quan canta acompanyada del seu excel·lent trio, en què destaca la complicitat del jove Erik Della Penna, com quan ho fa amb l'únic suport de la seva guitarra, transmet una sensació d'una rara puresa, d'una singular autenticitat. Joan Baez, més enllà del que va significar als anys seixanta en el panorama del folk amb la seva obra i amb el seu aval al jove Bob Dylan, és encara la veu sublim de la consciència de la cançó popular de l'últim mig segle.