El 1716, el fiscal general del Consejo de Castilla, José Rodrigo Villalpando, donava secretament als corregidors de la recentment ocupada Catalunya per tal d'introduir el castellà les següents instruccions: «...se necesita de algun tiempo para lograrlo, y más cuando el genio de la Nación como el de los Catalanes és tenaz, altivo, y amante de las cosas de su País, y por esto parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas, de manera que se consiga el efecto sin que se note el cuidado». D'això fa tres-cents anys i mai han deixat d'intentar-ho. Ara, però, ja no hi ha «providencias templadas y disimuladas». Ara, la introducció del castellà es fa pel broc gros i sense manies, sense «disimulo», encara que fa cosa d'uns sis anys el rei Joan Carles de Borbó digués que el castellà mai fou llengua d'imposició. Ara ja no es té cap mena de «cuidado» per a que «se consiga el efecto». Què és sinó l'obligació constitucional que tothom ha de saber el castellà? Imposició pura i dura.

Amb tot això, com que sembla que la imposició no està prou ben arrelada, i encara n'hi ha alguns, bastants sortosament, que estem encaparrats a parlar, llegir i escriure en la nostra llengua no castellana (però igualment derivada del llatí), ens surt un grup de suposats intel·lectuals espanyols que es dediquen a recollir signatures per la presència obligada del castellà (en favor de la lengua común) a tot el territori del que ells consideren la seva nació: la vella nació castellana més les velles nacions no castellanes, ai las! Això de recollir signatures contra Catalunya és una constant històrica. L'any 1875 (fa més de 130 anys) ja es recolliren signatures contra els catalans (més de dos milions de l'època diu l'historiador!). Quanta perseverança, quanta contumàcia... i no se'n surten! Si se'm permet una petita llicència escatològica, això de «común» em porta més aviat a aquell lloc, situat en una zona estratègica de les cases, on s'hi anava per a satisfer necessitats fisiològiques peremptòries. Se'n diu comuna. Recordo a més a més que a la meva terra de naixença, el Maresme, a pagès a la comuna li'n deien Can Felip (homenatge a Felip V), accepció tanmateix molt arrelada i que, ves per on! em sembla el millor receptacle per a les il·lustres signatures.

També diuen que com a capdavanter a aquest Manifiesto de la común hi ha qualque personatge nascut en terres catalanes. No ens ve de nou. Fa tres-cents anys, per fer la feina bruta, Castella comptà amb botiflers il·lustres que col·laboraren servilment en les tasques d'ocupació. Sabem per desgràcia (la història ens ho mostra a bastament) que de catalans servils n'hi ha hagut, n'hi ha i n'hi haurà... fins que s'acabi la nostra dependència d'Espanya, és clar. I de personatges espuris que, malgrat ser nascuts a Amèrica, són desconeixedors (o ho fan veure) del terrible genocidi que hi efectuà la Corona de Castella... malauradament també n'hi ha. Ha arribat, però, l'hora que a aquells que van amb el dret de conquesta per bandera (com molt bé deia Manuel Cuyàs fa uns dies en aquest mateix diari) algú els digui que ja n'hi ha prou. Que algú els digui que a Catalunya el castellà és una llengua forastera, res de llengua comuna. Certament la llengua de molts que vingueren de fora de seixanta o setanta anys ençà, i que té tot el dret a ser respectada com també el tenen el gallec, l'amazic, l'urdú, el xinès, l'italià, el romanès, etc.

Una cosa és respectar els drets de les persones –a Catalunya en sabem molt, massa fins i tot–, però una altra és deixar-nos trepitjar i atemorir. Si tenim un govern temorenc i ineficaç incapaç de plantar cara a tanta hostilitat, ja el canviarem; però cal que no restem en silenci. El català és l'única llengua pròpia de Catalunya i, per tant, ha d'ésser l'única llengua oficial. Precisament pot jugar un paper molt important com a nexe dels parlants de les dotzenes de llengües que han vingut amb la immigració més recent. Tanmateix, als vinguts fa seixanta anys i als nouvinguts també els haurem d'explicar sense complexos que Espanya no és pas la nostra nació com tampoc no és la dels bascos, dels gallecs, dels canaris... i la d'alguna altra col·lectivitat més. I que el vell somni imperial de Castella ja s'ha acabat. I, a aquests anomenats intel·lectuals (autèntics analfabets, al cap i a la fi), els haurem de fer saber que les darreres colònies espanyoles a l'exterior (Marroc, Guinea i Sàhara) fa més de trenta anys que es van despenjar del jou colonial espanyol, i que les colònies peninsulars o interiors (Portugal fa més de quatre-cents anys que se'n va despenjar) estan ja a punt per a dir: Adéu i bon veïnatge! Més aviat del que molts es pensen seran les darreres colònies interiors d'Europa. Per això, quan després de tres segles d'imposició i de domini; quan després de varis intents de lingüicidi sortosament no reeixits, hi ha qui encara s'encaparra a exigir la imposició del castellà a Catalunya i a tots els Països Catalans és quan ha arribat l'hora de ser valents i de dir prou d'una vegada per totes. Recordant les paraules del doctor Martí i Julià –l'1 de gener del 1914– en homenatge «...als que a tots temps han sobreviscut a les devastacions de la força i no s'han descatalanitzat ni venut per l'acció de tirans i opressors enemics de la llibertat dels pobles», hem de convenir amb ell que aquells que una vegada i altra malden per imposar-nos la seva llengua i les seves lleis «són enemics de tota mena de llibertat». Així de clar.