Últimament, les nines no viuen bons temps, per aquells que les acusen de ser joguines sexistes i per la competència de les consoles. Elles, nines d'arreu del món i d'èpoques i materials ben diversos, tenen el seu últim refugi, el seu temple, a Castell d'Aro, en les dues plantes del Museu de la Nina. Aquest museu singular va néixer el 1997 arran de la donació que Josefina Teixidor va fer de la seva important col·lecció de nines. Posteriorment, hi ha hagut altres donacions destacades, com ara les 245 nines fetes amb ganxet per Isabel Muntada, i altres realitzades per cases comercials com ara Barbie i D'Antón. També hi ha nines i ninos donats per ambaixades de diversos països com ara França i Finlàndia, d'on va arribar Joulupukki, més conegut entre nosaltres com Pare Noel. I en el racó d'una vitrina, també hi trobem un ninot de vudú, aparentment sense estrenar. Alguns visitants, però, troben més terrorífiques algunes nines de porcellana, de mirada congelada i elegància d'altres èpoques. També desperten una barreja de tendresa i esgarrifança els nins de bateig, amb delicats vestits de cotó que prèviament van lluir nens de carn i ossos en els seus batejos.

Al primer pis del museu, hi ha la col·lecció privada de nina antiga de Neus Borrell Guàrdia, a partir de la qual aquest estiu s'ha muntat l'exposició temporal El carrer de les botigues (El comerç vist a través del món de les nines antigues), que vol homenatjar el gran potencial comercial de Platja d'Aro i el dinamisme de les seves botigues amb la recreació de diversos comerços del passat: de queviures, de vetes i fils, de cistells... Aquesta exposició es podrà visitar fins al 28 de setembre.

El Museu de la Nina no té una gran superfície, però sí molts detalls que mereixen l'atenció de l'espectador sense presses. Hi trobarem la Pepa, nina de cartró «per a qualsevol estament social», convertida en símbol del museu. I també la Toia, que es rifava en les festes majors de la primera meitat del segle XX, o la Mariquita Pérez, reina dels anys quaranta i cinquanta i «antítesi de la Barbie actual», pel seu aspecte de matrona incipient. Marionetes d'Herta Frankel, autòmats, sevillanes i baturros, una vídua eivissenca, la nina de les tres cares, la nina maniquí, la nina de caràcter, la nina de saló... Nines amb les quals ja no es pot jugar, però que evoquen el nostre autèntic paradís perdut: la infància.