Ja el 13 de juny de 1972, el club de la prestigiosa revista francesa Le Nouvel Observateur, dirigida per Jean Daniel, s'ho va preguntar. Va reunir a París Herbert Marcuse (filòsof), Edgard Morin (secretari general de la Confédération Française des Travailleurs), Sicco Mansholt (president de la CEE), Edward Goldsmith (director de The Ecologist i coordinador de l'informe A Blueprint for Survival), Phillipe Saint-Marc (un dels pioners de l'ecologisme i autor de Socialisation de la nature) i Michel Bosquet (escriptor i pensador, autor d'Écologie et Liberté).

Es tractava d'analitzar i discutir l'informe The Limits to Growth (Els límits del creixement), impulsat pel Club de Roma i coordinat per un equip de l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) dirigit per Dennis L. Meadows. Estudi paradoxalment finançat (els que l'esmenten no ho solen dir) pels monopolis de l'automòbil: Volkswagen, Fiat i Fundació Ford.

En aquells anys encara no es parlava del canvi climàtic, però sí dels límits, previsibles, dels recursos fòssils, de l'explosió demogràfica i de la conveniència de plantejar un decreixement mundial per salvar el planeta d'una catàstrofe anunciada.

En aquest col·loqui, a les ponències del qual vaig tenir accés, tots els participants van estar d'acord que la crisi ambiental esdevindria global i inevitable atès que el sistema capitalista, tal com l'hem conegut, no podia donar-hi una solució eficaç. «Confiar en la reconversió moral dels gerents del gran capital i en la intervenció dels aparells de l'Estat, nacionals o supranacionals, per a la resolució de la crisi ambiental és una ingenuïtat», va dir Michel Bosquet.

El decreixement que proposem és contrari a la lògica del sistema capitalista i és incompatible amb el seu funcionament. El que sí tractarà el liberalisme transnacional és d'aprofitar la crisi que genera el canvi climàtic per monopolitzar definitivament l'economia i la totalitat dels factors i condicions que permeten la vida a la Terra. Amb un autoritarisme ecològic basat en el control privat dels recursos naturals, el capitalisme avançat arribaria al màxim grau de perfecció. En l'estratègia de controlar les energies renovables hi ha la darrera de les perversions.

La crisi ambiental planetària qüestiona també la capacitat i la representativitat de les institucions internacionals, des del Banc Mundial fins a l'ONU, l'OCDE, l'Agència Internacional de l'Energia i l'OMS, per esmentar-ne algunes de les més decisives. No podem deixar que el Fons Mundial per al Medi Ambient acordat en la darrera cimera de Bali sobre el canvi climàtic acabi gestionat pel Banc Mundial, responsable en bona part del model de creixement que ha provocat la crisi.

La resposta democràtica ha de ser una revolució de les formes de vida, consum i treball capitalitzada pels països pobres i pels sectors socials més conscients dels països rics. Plantejar noves estructures democràtiques representatives i participatives que no forçosament han de passar per les actuals legislacions electorals. Evitar que continuï el domini dels sectors econòmics i energètics que ens imposen el model de creixement i de consum hauria de ser l'objectiu d'aquesta regeneració local, nacional i universal. El dubte és si arribarem a temps per rectificar el rumb del progrés o la Humanitat ja ha entrat en una fase irreversible d'involució, amb les convulsions socials i polítiques que això provocarà per l'accés als recursos. Herbert Marcuse ho va diagnosticar en aquell col·loqui de Le Nouvel Observateur: «No es pot salvar la Terra en el marc del capitalisme», ni desenvolupar el Tercer Món segons el model occidental basat en el consumisme. «No es tracta, doncs, de purificar (descontaminar) la societat existent sinó de substituir-la.»

En el cas català, és continuar acceptant o no que societats com ara Fecsa-Endesa, Red Eléctrica, Agbar, Monsanto o Novartis segueixin decidint la resposta a la sequera o el model agrícola i energètic del país. El control públic dels recursos vitals esdevindrà indispensable per planificar una alternativa coherent i global que freni el canvi climàtic. I si aquesta revolució democràtica no es produeix, el neocapitalisme acabarà fent-se l'harakiri i arrossegarà amb ell tota la Humanitat.