El Mirador de l'Ebre, que havia de ser una promoció espectacular al terme de l'Aldea, amb mil apartaments o xalets, camp de golf, pistes de tennis, piscines, moll embarcador al riu Ebre i d'altres equipaments, ha esdevingut un maldecap pels problemes econòmics de la promotora, la immobiliària Martinsa-Fadesa, que ha paralitzat l'obra quan es construïen els primers dos-cents habitatges.

Als anys setanta, a la costa catalana hi havia dos models turístics: Lloret i Sitges. El model de Lloret, sinònim de creixement sense límits, amb els exemples del Benidorm de Zaplana i la Marbella de Jesús Gil; i el model Sitges, capaç de mantenir un equilibri amb creixement moderat dins un urbanisme respectuós i sostenible. Val a dir, per ser rigorosos, que tant a Lloret com a la Costa del Sol o a la valenciana, quan es van iniciar aquests projectes molts veïns ho van entendre com un signe de progrés; la manera ràpida de pujar al tren del desenvolupament i l'enriquiment fàcil. Algunes localitats de la costa de l'Ebre van apostar, a partir dels noranta, pel model de Lloret: urbanitzar terrenys, aixecar blocs com més alts millor, obrir botigues, hotels i restaurants com si entréssim en una dinàmica sense aturador. Durant el període del 2000-2006 es van construir a l'Estat espanyol més habitatges que en tots els Estats Units i més que la suma d'Alemanya i la Gran Bretanya juntes. És evident que aquesta febre immobiliària no s'explica només per la demanda interna, sinó que cal acudir al fenomen especulatiu i de la segona residència. L'any 1950 a l'Estat espanyol hi havia 180.000 habitatges sense ocupació permanent, i el 2005 eren ja 8.250.000. Aquest procés de dispersió de la urbanització –allò que els anglesos en diuen urban sprawl– ho empastifa tot i genera un càncer descontrolat; més necessitats de serveis que els ajuntaments no les podran pas suportar. A Múrcia, per exemple, el parc d'habitatges s'ha multiplicat per sis en quinze anys, i a les nostres comarques fa deu anys que al capdavant de la construcció hi trobem les poblacions de la costa, sobretot l'Ampolla i Sant Carles de la Ràpita.

Tot això havia de fer un pet, i finalment l'ha fet. La crisi en l'economia general del país s'ha fet dramàtica amb la caiguda del sector de la construcció, que arrossega els altres sectors que s'hi repengen amb conseqüències a nivell social i humà. Aquells sous insostenibles van donar origen a la circulació de diner fàcil i a crear un horitzó fictici que tindrà fortes conseqüències en aquells llocs on ha estat més abundant. Creixerà l'atur i en zones com la nostra serà impossible la reconversió cap al sector industrial, senzillament perquè n'hi ha poc i el que hi ha té poques perspectives, i el sector dels serveis ja toca sostre. Si no hi ha diners i no es venen els apartaments i xalets sobraran paletes i més gent; no es vendran mobles i, per tant, no se'n fabricaran de nous; les botigues i restaurants no tindran clients, i això vol dir menys cambrers, menys cuiners i dependents; menys demanda per a la neteja a domicili o per a la jardineria i altres tasques de manteniment a les quals s'ha abocat molta població autòctona al servei del turisme.

Veurem què passarà en poblacions que han apostat pel creixement urbanístic i turístic il·limitat, com a L'Ampolla o Sant Carles, on hi ha centenars d'apartaments que no es venen, o a l'Aldea, que ha anat programant inversions i elaborant-ne els pressupostos confiant amb l'import de les llicències d'obres del que havia de ser el Mirador de l'Ebre. Veurem què diuen tants panxacontents –que s'inflaven satisfets en saber-se els reis del mambo– quan els arribi aquesta crisi imprevisible. Veurem on va a parar tant de triomfalisme polític per tenir un edifici més alt o un amarrador més que al poble del costat.