No hi deu haver persona a Catalunya (i a part de l'estranger) que sàpiga més coses d'Orson Welles que Esteve Riambau, crític, historiador, escriptor i també director cinematogràfic. O almenys que ho hagi fet públic. La seva passió wellesiana l'ha dut a versionar Su seguro servidor, Orson Welles, obra del dramaturg Richard France, i a dirigir-ne un muntatge amb la inestimable presència escènica de Josep Maria Pou, que no és un actor que ningú hagi de descobrir, però que tothom sempre pot redescobrir amb admiració. L'espectacle, que presenta com a personatge un Welles a la vellesa fent repàs dels seus èxits artístics i encara més dels seus fracassos i frustracions, es representarà avui per última vegada al Teatre Romea, de Barcelona, dins de la programació del festival Grec. L'obra proposa aquesta convenció teatral: durant una sessió en què enregistra anuncis de laxants i de menjar per a gossos en un estudi de Los Angeles, el personatge Orson Welles aprofita les pauses per explicar-se davant d'un públic virtual que es fa real. Els anuncis, com abans ho havien estat la ràdio i els seus treballs com a actor, eren un recurs per alimentar-se i per intentar dur endavant els seus projectes, que, a partir del moment en què els productors de Hollywood li van girar l'esquena, van fer-se incerts, precaris i cada cop més inacabats. De fet, quan van arribar els anuncis, aquests sobretot eren per menjar, cosa que feia de manera abundant, ja que feia temps que no aconseguia tirar endavant cap projecte mentre estava obsessionat per acabar la seva adaptació d'El Quixot. O almenys aquest és el supòsit sobre el qual treballa parcialment, però amb prou insistència, el text dramàtic de Richard France a propòsit de Welles.

A Su seguro servidor, Orson Welles, el cineasta (i tantes altres coses) enregistra anuncis amb l'ajut d'un jove tècnic de so (Jaume Ulled), l'únic altre personatge visible i audible en escena, mentre espera tenir notícies sobre la disposició de Steven Spielberg a finançar l'acabament d'El Quixot. Però el director d'Indiana Jones, a través de l'ajudant de la seva ajudant, li fa arribar per via telefònica que no pot perquè ha assumit altres despeses financeres. Un dels nous reis Mides de Hollywood donant-li la mateixa esquena que van ensenyar-li els antics productors un cop Welles no va ser rendible, si no és que van contribuir que no ho fos perquè era massa lliure, imprevisible i incontrolable. I també perquè, després de la II Guerra Mundial i com fa constar Richard France en el seu pseudomonòleg, Orson Welles va convertir-se en carn de la cacera de bruixes. Per això, mentre altres eren empresonats o delataven els seus companys per «salvar les seves piscines», Welles va marxar cap a Europa, on va començar a buscar-se la vida i, tenint pocs i incerts recursos per finançar els seus films, va aguditzar el seu enginy (l'escena del bany turc a Othelo per dissimular que no hi havia diners per al vestuari) i la perspectiva, de manera que, a Campanades de mitjanit, l'església romànica de Sant Vicenç de Cardona sembla una catedral.

Orson Welles, reencarnant-se en la immensitat de Josep Maria Pou, s'esplaia evocant el seu passat i repartint crítiques, sobretot als productors, en la primera part de Su seguro servidor... Tant ho fa, que en algun moment pot tenir-se la sensació que el text de Richard France es complau en l'anecdotari, encara que les anècdotes siguin brillants, i en una certa complicitat cinèfila. S'hi fa present Welles com el geni maltractat que certament va ser, però no s'hi entreveu el Welles inconstant amb una certa tendència a abandonar els projectes perquè, quan prenien forma, perseguia alguna altra de les moltes idees que li bullien pel cap. O potser perquè una certa intuïció sobre el fet que les idees sempre es concreten de manera imperfecta, al capdavall decebedora, el duia a abandonar-les. El cas és que, tot i tenir motius per disfrutar de l'obra de France, en alguns moments de l'espectacle vaig pensar que, si hagués escrit el text Esteve Riambau, que tant coneix les contradiccions d'un dels seus cineastes megalòmans preferits, potser hauria emergit un Welles més complex. De fet, alguna cosa n'apunta el mateix France mitjançant una hipotètica conversa telefònica de Welles amb David Lean, que aleshores també esperava el suport de Spielberg: Orson Welles assegura que per a ell és importantíssim Don Quixot, però els dubtes en aquest sentit que sembla plantejar-li el director de Lawrence d'Arabia suggereixen que no és tan clar que volgués acabar l'adaptació de la novel·la de Cervantes.

En tot cas, cap al final de l'obra hi ha moments commovedors amb un Welles que manté la dignitat en un estat de malenconia derivat del fet de sentir-se abandonat i menystingut. En un d'aquests moments confessa el seu amor impossible per la baronessa Blixen, és a dir Isak Dinesen, abans de llegir un fragment d'Els somniadors, conte de l'escriptora danesa, en què un personatge diu que l'home és un aparell que converteix el vi en orina i, entre altres coses, és un jove vital i entusiasmat que, amb el pas del temps, es converteix en un vell sense forces i sense il·lusions. Però aquest home, hi afegeix, ha escrit poemes, ha fet petons, ha fet bromes. En un altre moment s'hi reprodueix una intervenció radiofònica d'Orson Welles en què aquest va dir que sempre més perseguiria un policia que va apallissar un home negre fins provocar que aquest perdés la vista, de manera que la víctima no podia reconèixer el botxí. Per això, Welles va anomenar-lo l'oficial X. Era l'any 1946. Orson Welles mai no va rebre tantes cartes d'odi. I l'ABC va rescindir-li el contracte. Aquest és el preu que va pagar el Welles moral que també va existir.