Formem part del món lliure i podem triar què fem i què mengem. Fins fa un cert temps les normes religioses plantejaven limitacions que arribaven fins i tot al menjar (dejunis, abstinències), i no respectar-les era pecat. Avui poca gent es planteja si és una transgressió menjar carn determinats dies de l'any. Però no ens podem deslliurar de tuteles, encara que les raons varien. Ara l'argument no són els pecats contra l'esperit sinó contra la salut. Com ha dit el sociòleg Josep Verdaguer, «el cos ha passat a ocupar el lloc de l'ànima, i per salvar-se o transcendir ja no cal tenir l'ànima com cal sinó el cos adequat». Hem d'estar en forma, ser macos i fer tot el que calgui, sigui raonable o sense fonament, per estar sans. No ens resignem a envellir, i com que no tenim gaire fe en una altra vida, volem la vida eterna en territori conegut.

Aquesta preocupació no és només de les persones sinó també de les administracions públiques, que cada vegada tenen més la temptació de fer de Gran Germà que vetlla per la nostra salut. Cal reconèixer que no els falta raó, ja que els mals estils de vida són perjudicials i, a més, representen grans despeses sanitàries que paguem entre tots, però en alguns casos les llibertats individuals queden tocades.

Un cas evident és el del tabac. Fumar és perjudicial per a la salut. Sobre això no hi ha dubte. Per tant, s'han establert serioses limitacions a l'hàbit de fumar, i avui els fumadors formen part d'un cert gueto i els veiem fumant a fora dels edificis, lluny de l'altra gent, o tancadets a casa seva. El mateix ja està passant amb alguns aliments, especialment els que contenen massa greix, sucre o sal. Aquí les coses no són tan clares, però cal combatre l'increment de l'obesitat i els trastorns que l'acompanyen (colesterol alt, diabetis, hipertensió). A Espanya, el Ministeri de Sanitat i Consum i l'Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició, en col·laboració amb les comunitats autònomes i els productors d'aliments, estan portant a terme l'estratègia NAOS (Nutrició, Activitat Física i prevenció de l'Obesitat) destinada a establir una sèrie d'actuacions d'informació, recerca, activitats escolars... i fins i tot a promoure un urbanisme que faciliti lluitar contra el sedentarisme. Per això, per exemple, es vol limitar l'accés dels escolars a aliments que contenen massa calories i greix, com ara la pastisseria industrial. Cal dir, però, que no hi ha aliments bons i dolents, sinó maneres d'alimentar-se adients o incorrectes. Un dònut de tant en tant no presenta cap problema, menjar-ne molts sí, perquè la dieta ha de ser variada i no és bo menjar més del que toca de qualsevol aliment. On cal posar més límits és als greixos, sobretot els saturats, que, perquè ens entenguem, són els més sòlids. Aquesta tendència a vetllar per la salut dels altres i dir-los, o imposar-los, el que han de fer, ha esclatat sonorament d'una manera que em sembla que té un cert paral·lelisme amb les prescripcions sanitàries: El Manifiesto en defensa de la llengua espanyola. Sobre això ja ha estat tot dit, però també es pot analitzar sota la perspectiva de voler imposar normes per contribuir al que alguns entenen com a bo per a la salut, en aquest cas moral, individual i col·lectiva.

Els seus promotors voldrien que es fes amb el català el mateix que amb el tabac o els greixos saturats, que només en fem ús a casa o en petits grups fora del comú de la gent. Si d'ells depengués, quan veiéssim un petit grup a fora d'un edifici podria ser que estiguessin fumant, menjant pastisseria industrial o parlant en català, sense contaminar la resta dels mortals. El seu concepte del respecte a les minories és ben singular. Com que els castellanoparlants són més, els catalans ens hem d'aguantar. Curiós exemple de democràcia, que fa pensar en una definició atribuïda a Borges que deia que la democràcia és un abús de l'estadística.