Max Stirner fou un filòsof alemany de mitjan segle XIX, contertulià de Marx, i d'un èxit més primerenc i efímer que el seu coetani. En la seva principal obra, L'ego i la seva propietat, un tractat iconoclasta i provocador, contindria elements que després serien assumits i reelaborats pel seu deixeble intel·lectual Nietzsche. Stirner, que havia presenciat les revolucions burgeses que marquen la transició vers el món contemporani, va elaborar una teoria profundament crítica sobre les transformacions socials i polítiques del seu temps. De fet, allà on els europeus veien canvis, ell trobava continuïtats. La substitució de l'imperi per l'estat, i de l'emperador pel dret, no representava el «progrés dialèctic» hegelià, en la direcció d'una societat més justa i democràtica, sinó un perfeccionament dels mecanismes de poder i submissió. Es tractava, ras i curt, de processos pels quals el poder es reinventava a si mateix, es dotava d'un relat de legitimitat, i permetia que aquells individus sotmesos al domini d'una minoria assumissin la naturalitat de la seva subjecció. Quan el filòsof gratava sobre la superficialitat institucional, trobava el feudalisme profund que feia mantenir intacta la piràmide del poder, les estructures de domini que afectaven grups socials i nacionals.

En aquest sentit, l'estat no seria l'evolució vers estadis organitzatius superiors, sinó un simple fruit de la geopolítica i la història, el producte de les confrontacions del passat, de les victòries dels uns i les derrotes dels altres, que implicaven la superioritat dels primers i la inferiorització dels segons. Des del moment en què el tractat de Westfàlia configura una Europa fonamentada en estats amb sobiranies compartimentades, el que fa és consolidar, mitjançant el dret, la submissió d'uns grups socials respecte d'altres, i d'unes minories nacionals respecte de les hegemòniques. Al cap i a la fi, es tracta de la continuïtat de la violència del món antic, on les cadenes resulten menys visibles, malgrat que continuïn al lloc de sempre. La publicació de les balances fiscals dóna la raó a Stirner. Com assenyalava recentment Vicent Partal, cal fixar-se únicament en els mapes. I per mapes, corre des de l'època en què el filòsof alemany publicà la seva obra principal, un que explicita quina és l'«España uniforme», la «foral» i la «incorporada o asimilada». És evident que, com succeeix en el món antic, els Països Catalans actuen com a estats tributaris tan propis de la història antiga, on el pes de les derrotes militars de l'edat moderna i contemporània configuren un estat, encara imperial, que pateixen un tracte discriminatori, un ampli control i polítiques agressives de desnacionalització per conjurar els perills secessionistes. Les balances fiscals exposen nítidament el pes de la geopolítica i la història, descrit àmpliament en els llibres d'Antoni Simon, Torres Ribé i fins i tot un Henry Kamen profundament desautoritzat pels cercles acadèmics espanyols per la seva capacitat d'exposar allò que els historiadors coneixem, que l'emperador va despullat, i que, tot parafrasejant Orwell, a la granja espanyola, tots els espanyols són iguals, tot i que uns són més iguals que altres. L'Espanya constitucional, democràtica, o amb l'adjectiu que calgui, malgrat les disfresses, representa la continuïtat de l'imperi, que persisteix en la seva lògica de domini. De la mateixa manera que el 1939 explica la continuïtat de l'hegemonia de les mateixes elits –simbolitzades pel cap de l'estat– i el dèficit de drets laborals i econòmics per a la majoria, també explica que el conjunt dels Països Catalans siguin sotmesos a allò que alguns anomenen espoli.

Des d'un punt de vista històric, seria més propi considerar els antics territoris de la Corona d'Aragó, assimilats mitjançant la força i la conquesta militar, com a províncies tributàries que contribueixen amb els seus fons al manteniment de l'Estat i els seus beneficiaris. Un Estat que implica l'afavoriment dels uns, i el perjudici d'altres, a qui cal discriminar –només cal mirar el disseny d'infraestructures– per poder mantenir l'asimetria de poder. L'entramat institucional bastit –disfressat de Constitució– simplement comporta un seguit d'impediments jurídics i legals –amb la possibilitat de legitimar la violència– a fi de mantenir l'statu quo. Perquè, malgrat els relats sobre la solidaritat o la cohesió territorial, desenganyem-nos, el dèficit fiscal no serveix perquè els transsexuals andalusos puguin canviar de sexe a càrrec de la Seguretat Social o els alumnes de Badajoz puguin disposar de portàtil, sinó perquè ducs, marquesos i banquers, titulars de l'Estat, no hagin de pagar impostos. Rere la superficialitat de les paraules, trobarem la profunditat dels fets.