Ja fa dies que em balla pel cap. De fet, fa ja alguns anys però ara, que és l'estiu, i ve més de gust passejar una estoneta per la Rambla, hi penso més sovint perquè les veig cada dia. S'estan allà ajagudes a la sorra, presències mudes que ningú no veu, que ningú acaricia, tristíssims testimonis d'infinites nostàlgies, recull de mots oblidats que es van perdent de mica en mica, com les velles nissagues.

Algunes encara malviuen de somnis passats i de falses esperances, d'altres ja s'han aclotat per sempre en el sorral i esperen, derrotades, que les adormi la calma. N'hi ha que ja fa temps que són mortes i es podreixen insanament a la vista de tothom sense que ningú en retiri les despulles. De tant en tant, algun imbècil irreverent les profana amb pintades barroeres, sense que ningú s'immuti. Em fan tanta pena! Volo cap a la meva infantesa i veig les xarxes esteses al mig de la Rambla. Veig l'oncle portant els arts al magatzem de sota casa seva, carregat de nanses i llums d'anar a l'encesa i en puc sentir l'olor. Oh! Quina olor que feia tot! Qui ha dit pudor? I els gats... sempre miolant per una espina. I veig les barques, moltes més que no pas ara. Fan goig pintades de colors virolats, blancs, blaus, vermells... Al seu voltant hi brunzien les mosques i la vida. Ara ja ni les mosques s'hi acosten. Ja no fan olor de peix, només pudor de fusta vella. Sisplau, que algú les enterri d'una vegada, per l'amor de Déu, que algú les enterri.