A dos quarts de set de la tarda els diputats i senadors francesos van donar llum verd a la reforma constitucional. El nou text ja va ser aprovat en segona lectura dijous passat pel Senat francès amb una única esmena del comunista Ivan Renar, que va ser rebutjada per la Unió per un Moviment Popular (UMP). Ahir, però, van ser 357 parlamentaris, dels 906 convocats, els que hi van votar en contra. Entre aquests, hi havia membres de l'esquerra, ja que entenien que les modificacions no eren suficients i la reforma volguda per Sarkozy no canvia l'actual sistema d'elecció d'un Senat que afavoreix el partit de la dreta al govern.

CARTA EUROPEA
La inscripció de les «llengües regionals» en la Constitució Francesa serveix, sobretot, perquè tinguin una existència legal, totalment inexistent fins ara. Aquest esment a la Constitució permetrà, si el govern en té la voluntat, l'adopció d'una llei a favor d'aquestes llengües. Fins ara, qualsevol intent legislatiu tenia l'espasa de Dàmocles del Consell Constitucional, que, amb la Constitució com a referència, responia que «la llengua de la República és la francesa», com diu, i continua dient, l'article 2 de la carta magna francesa.

En els debats que han tingut lloc a l'Assemblée Nationale i al Senat els últims mesos, la posició del govern de Nicolas Sarkozy ha estat ben clara. La ministra de Justícia, Rachida Dati, i la ministra de Cultura, Christine Albanel, han precisat que el govern s'oposa a la ratificació de la Carta Europea i a l'oficialització de les «llengües regionals», tot i ser favorable al seu esment en la Constitució.

El fons dels vots favorables, o contraris, a la reconeixença de les «llengües regionals» és la qüestió de la ratificació per l'Estat francès de la Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries, adoptada pel Consell d'Europa l'any 1992 i que «obliga» els estats signants a la reconeixença oficial de les llengües i al seu ús en l'administració, l'educació i als mitjans de comunicació.

Des de l'any 1993, qualsevol estat que vol adherir-se a la Unió Europea ha de signar i ratificar, imperativament, aquesta Carta. França la va signar l'any 1999, però no l'ha ratificada mai. Exactament, França va signar 39 dels 98 articles que comporta el text. El procés de ratificació va ser interromput el mateix any 1999 quan el Consell Constitucional va considerar que aquesta Carta Europea comportava «clàusules contràries a l'article 2 de la Constitució Francesa». Calia, doncs, una modificació d'aquest article perquè és pogués signar la Carta; com socialistes, verds i una part de l'UMP havien demanat en aquesta revisió constitucional. Relegant la reconeixença de les «llengües regionals» com a «patrimoni de la nació» a l'article 75, queda intacte l'escull del Consell Constitucional per a qualsevol oficialització pública de cap altra llengua que no sigui la francesa.