S'han celebrat diversos congressos de partits polítics en les últimes setmanes i de tots se n'ha desprès el missatge que, respectivament, tos els partits tenen problemes seriosos, alguns fins i tot de molt seriosos. La concreció comuna d'aquests problemes que afecten cada casa s'ha manifestat amb un nou terme o concepte del llenguatge polític: el vot de càstig. Tothom ha viscut vots de càstig per una o altra banda, que han escampat la idea que els partits polítics comuns entre els mortals han de fer complicadíssims equilibris per a mantenir-se vius.

D'aquesta llei general només s'escapa un partit polític, com sempre o gairebé sempre: el partit socialista, a casa nostra conegut en la versió PSC. En aquest sentit, podríem dir que el partit socialista és un partit diví, no deutor de cap factura del passat, instal·lat permanentment en el futur, sense urgències històriques ni assignatures pendents, amb patent de cors per administrar el present i, de propina, optimista. Pertànyer al partit socialista és com viure en un estat de gràcia permanent, com treure la rifa un dia i a l'endemà també. Estic convençut que, des de la resta de formacions, es deuen mirar amb enveja el PSC i el ple domini de la política que demostra.

Aquest cap de setmana s'ha celebrat l'onzè congrés del PSC i totes les cròniques respiren una ja coneguda sensació de plaer indescriptible. L'enèsim diàleg entre el secretari general de torn del PSOE (el convidat) i el primer secretari de torn del PSC (l'amfitrió), sona com una vella cançó ja coneguda. Vella però que sempre sembla nova, com si tot tornés a començar de zero i ens trobéssim davant de la gran expectativa que tots estàvem esperant i que mai havíem tingut.

Aquesta vegada s'ha parlat de l'Estatut i de finançament, i el diàleg de faristol entre Zapatero i Montilla ha elevat a compromís allò que són obvietats. Com és possible que el dos presidents, l'espanyol i el català, s'hagin reptat, com en un combat d'esgrima amb florets d'escuma, a complir l'Estatut? Se suposa que l'Estatut és una llei i que s'ha de complir no per voluntat política, sinó per imperatiu legal. Com pot aixecar aplaudiments el compromís de complir l'Estatut? Només faltaria que no fos així. I en qualsevol cas, el que caldria saber és per què tot plegat va tan lent. Però el guió de l'optimisme exigeix compromisos sobre les obvietats. Aquest és el secret del ple domini de la política que només posa en pràctica el Partit Socialista, i que tan bons resultats dóna.

En matèria de finançament ha succeït quelcom semblant. Com si el món hagués començat de zero aquesta setmana –o de sota zero, havent sentit Solbes la setmana passada–, ara resulta que tindrem un finançament millor perquè l'anterior –que en el seu moment també era el millor– resulta que no era just. És com si el dèficit de finançament estigués esperant que siguin el PSC i el PSOE els que l'hagin de resoldre. I un es pregunta: ningú sap que el dèficit de finançament acumulat en trenta anys de democràcia s'ha gestat també durant disset anys de governs socialistes comandats per González (13 anys) i Zapatero (4 anys)? I amb trenta anys ininterromputs –és a dir, tots– amb el PSC com la força catalana amb més diputats a Madrid?

L'art de garantir el futur sense passar factura del passat és el gran patrimoni del PSC i del PSOE: que s'han mantingut sempre fidels al ple domini de la política. Sense vot de càstig interior, ni exterior.