Ser bilingüe i multilingüe és una riquesa personal. Qui en dubta? A la meva escala vivia una parella formada per un mexicà i una noia de Califòrnia. Van tenir un nen. El nen va aprendre anglès amb la mare, espanyol amb el pare i català a l'escola bressol. Als tres anys el nen era un perfecte trilingüe. Ara bé, té alguna cosa a veure aquesta feliç constatació amb la defensa oportunista d'unes «comunitats bilingües» com a ideal de convivència lingüística a l'Estat espanyol?

Els psicolingüistes i pedagogs recomanen l'aprenentatge multilingüe. El problema és quan els psicolingüistes fan de sociolingüistes o de polítics de la llengua i apliquen a les comunitats i als territoris els mateixos paràmetres. L'estudi de l'ecologia de les llengües porta a conclusions distintes. En les societats actuals, les relacions entre els parlants de diferents llengües no són fruit de l'atzar. Responen i remeten a uns determinats camps de força entre llengües, avui estrictament jerarquitzades pels efectes combinats de colonització i globalització. Als teoritzadors de la superioritat de les grans llengües (imperials) –com els signants i adherits al Manifiesto por una lengua común o els acadèmics de l'Académie Française–, els agrada parlar del mite de Babel i la confusió en el món global. Gràcies a les llengües «universals», argumenten, els humans podran contrarestar el càstig diví.

Però la sociopolítica de les llengües interpreta d'una altra manera l'expansió de Babel. Per exemple, el lingüista francès Louis-Jean Calvet ha parlat d'un «model gravitacional» de les llengües. En la constel·lació lingüística, explica, hi ha una llengua «hipercentral», que és l'anglès. Entorn de l'anglès pivoten una desena d'altres llengües «supercentrals» (espanyol, francès, hindi, xinès, àrab, etc.). Aquestes llengües actuen alhora de pivot per a una subconstel·lació pròpia d'algun centenar de llengües, les quals conformen el total de les sis mil «perifèriques» existents. El model gravitacional preveu la formació de zones de contacte i de transacció entre les grans llengües i al si de cada subconstel·lació. Però, pressuposa en concret l'existència de comunitats o territoris bilingües?

En el nostre cas, és evident que les «comunitats bilingües» de l'Estat espanyol cauen en el camp de forces activat per aquest Estat a favor de la llengua espanyola. No entraré a considerar el cúmul de recursos –polítics, econòmics, militars, mediàtics, etc.– que l'Estat té a disposició per garantir l'oficialitat única de l'espanyol a tots els territoris i alhora la formació de zones o territoris bilingües de dret (cooficialitat de l'espanyol, més una altra llengua) i de fet (substitució o minorització dels usuaris de la llengua subordinada). En democràcia (i en dictadura) és l'Estat, no els partits, qui es fa responsable dels processos històrics de fons: mentre els partits es mouen per interessos conjunturals i competeixen per la gestió «particular» del poder, l'Estat i els seus aparells vetllen per l'interès «general» (el definit per la Constitució i els pactes bàsics relacionats).

En la dinàmica de les polítiques sobre llengües, els territoris bilingües estan predestinats a l'extinció. Els polítics no ho preveuen, perquè el seu horitzó és curt.

Però les previsions de la ciència i les de l'Estat monolingüe coincideixen en la predicció. Perquè una comunitat o un territori bilingüe és un model de convivència molt inestable: les relacions, les actituds i els comportaments lingüístics són canviants i mòbils en funció de cada circumstància. I, per tant, el model tendirà a l'estabilització per la via de l'eliminació d'una de les dues opcions lingüístiques, lògicament la més feble.

Si observem la «comunitat bilingüe» de Catalunya, per exemple, veiem molts indicis en aquest sentit. Fa uns cent anys, la proporció de catalanoparlants a Catalunya era pròxima al cent per cent: avui, supera escassament el 40%. Una recent enquesta de la Fundació Bofill sobre la immigració a Catalunya dels últims deu anys diu que un 75,7% dels immigrats asseguren que són capaços de parlar i escriure en espanyol i només un 12,7% en català. Per la seva banda, el Baròmetre va detectant que en els consums culturals a Catalunya l'espanyol supera de bon tros el català (per exemple: diaris, 64,9% contra 26,5; televisió, 72,5 contra 45,1; internet, 90,3 contra 44,6; etc.). Són indicis, és clar. Però jo sempre ho havia sentit dir: els sistemes bilingües són personals o familiars, no pas territorials.