Han sovintejat recentment a la premsa els laments per la introducció de la tercera hora de castellà a primària o pel rebuig d'algunes universitats a exigir un nivell de català als professors contractats. Poques veus, en canvi, probablement a causa d'un desconeixement total, s'han mostrat escandalitzades per la desaparició de la llengua (catalana i castellana) al nou primer de batxillerat que començarà el proper mes de setembre.

El nou decret conté una sèrie de valors inqüestionables, com el tractament de l'adquisició de coneixements més proper a la vida real i amb més implicació de l'alumne, el qual ha de participar en el procés d'aprenentatge d'una manera activa i creativa, ha de treballar en equip, prendre decisions, ser crític, etc. Alguns altres dels suposats valors que conté serien ja més qüestionables: tendeix a l'especialització donant per suposat que alguns aprenentatges fonamentals ja s'han fet a l'ESO i incideix especialment a donar facilitats per superar l'etapa (una pretensió molt positiva si no sospitéssim que la finalitat primera no és augmentar la qualitat de l'ensenyament sinó figurar en un bon lloc a les estadístiques europees).

Fent un esforç, podríem acceptar que s'hagin hagut de reduir les hores d'algunes matèries fonamentals per donar cabuda, per exemple, a d'altres que introdueixen nocions dels conceptes científics del món contemporani; entenem que d'algun lloc s'han de treure les hores, tot i que opinem que és un error eliminar la llengua tenint en compte que un dels objectius que s'imposa l'esmentat decret és «dominar, tant en la seva expressió oral com escrita, la llengua catalana i la castellana». Heu observat que parlar de llengua és com parlar de l'entrenador del Barça? És un tema que tothom es pensa que domina, que n'és una autoritat! I aquest és l'error principal, al meu parer, d'aquest decret. Jo mai no gosaria pensar i menys dir en veu alta o per decret que ensenyo física animant els meus alumnes a acostar-se a la finestra a mirar com plou i, en canvi, es pressuposa que aprendran a expressar-se vivint al carrer o escoltant el professor que els explica la física en català. Als nous estudis universitaris de grau de qualsevol branca es valora l'expressió tant com el contingut i, justament ara, s'elimina la llengua dels estudis previs i la possibilitat que els qui tenim uns coneixements científics els ajudem a millorar la capacitat expressiva. I si això ja és greu per als alumnes del batxillerat científic i tecnològic (que no poden escollir-la ni com a optativa si no és sacrificant, per exemple, les matemàtiques), ho és més encara per als d'humanitats i ciències socials, a molts dels quals s'exigirà un nivell de llengua en els seus futurs estudis que els serà impossible assolir, amb la qual cosa es vulnera el dret a la igualtat d'oportunitats.

D'on prové la desconeixença de l'eliminació de la llengua al currículum del batxillerat, fins i tot sovint entre els professors? Hi ha un cert engany terminològic que el propicia, perquè, si fem un cop d'ull al projecte de decret, aparentment existeixen les matèries de llengua catalana i literatura i llengua castellana i literatura com a matèries comunes a tots els alumnes. A part d'això, dins del batxillerat d'humanitats i ciències socials, hi ha les matèries de literatura catalana, literatura castellana i literatura universal. És quan llegim en un annex el desenvolupament d'objectius i continguts de cada matèria que observem les incoherències següents: en primer lloc, malgrat que se'ns insisteix que no ens repetim, són gairebé idèntics els objectius de les cinc matèries esmentades. En segon lloc, i encara més greu, els continguts de llengua catalana i literatura catalana són els mateixos: vinga llegir R. Llull, Tirant lo Blanc, À. Guimerà i M. Rodoreda per partida doble, i exactament igual en castellà, canviant els noms per Lope de Vega i M. de Unamuno. Imprescindibles, sens dubte, però si el problema és de manca d'hores potser no cal repetir-los tot prescindint de la llengua.

Que no s'entengui que sóc partidària d'un enfocament gramaticalista. Ben al contrari, aposto per la innovació i el treball per competències que impulsa el decret, però tampoc no defujo recórrer a uns mínims coneixements gramaticals per ensenyar a expressar-se amb coherència, cohesió, adequació i correcció, i el que em dol és que no hi hagi ningú del Departament d'Educació que conegui els mètodes innovadors que apliquem tant jo com la majoria dels meus col·legues a l'hora d'ensenyar llengua i que no hagin trobat cap altra via que els models literaris, útils i necessaris però insuficients, perquè també cal que l'alumne conegui i treballi la llengua real del seu entorn si volem aspirar a conservar-la i saber-ne fer un bon ús. I això –ho sabem els veritables experts en la matèria– no es pot fer a l'ESO perquè fa falta una certa maduresa per entendre, manejar i interioritzar les estructures lingüístiques. Els que som cada dia a les aules ja fa temps que hem vist que calia un nou enfocament, hem investigat i l'hem portat a la pràctica amb rigor i amb imaginació. Des dels despatxos, s'ha decidit, ben poc imaginativament, no comptar amb nosaltres i limitar els recursos expressius dels futurs universitaris i probablement el futur de la llengua.