Ja fa dues setmanes que el Consell Escolar de Catalunya ha publicat el seu dictamen sobre l'Avantprojecte de llei d'educació de Catalunya (LEC). En aquest dictamen el consell avala una de les tesis principals que ha mantingut Esquerra des dels inicis del tràmit de la LEC: que el camí l'havia encetat el pacte nacional i que aquest era la veritable «base de la llei». La llei no és el pacte, és molt més, però necessita del pacte per no descarrilar abans d'arribar al Parlament.

El conseller Maragall ha de ser valent. No en el sentit que ho deien alguns dels més destacats opinadors i opinadores del país fa uns mesos, quan en les setmanes anteriors a la convocatòria de vaga aplaudien el que ells i elles anomenaven la «valentia» del conseller Maragall. Ho deien, suposem, ignorant l'embolic en el qual ens havia ficat amb la publicació de les «bases de la llei».

L'aplaudien de tal manera en el seu error que semblava que en comptes de felicitar-lo l'estaven empenyent cap a un camí sense sortida: l'èxit de la vaga i la retirada del polèmic document. Si a més a més forçaven la seva dimissió o cessament, el resultat es podria qualificar d'extraordinari!

Però tot això ja ha passat, l'avantprojecte ha tornat al camí del pacte i cal que s'hi mantingui per aconseguir que la llei tingui un ampli consens social. El conseller s'ha de creure i defensar aquest avantprojecte, amb les millores tècniques que siguin necessàries en el tràmit parlamentari. La proposta de que la llei tingui una memòria econòmica presentada fa pocs dies és un bon senyal que podem estar en el camí correcte. No hi haurà llei, sense finançament, o millor dit, les reformes que proposa la llei no es podran dur a terme sense finançament. Estem davant un moment històric –l'aprovació de la primera llei d'educació de Catalunya des de la recuperació de les llibertats– i hem de pensar, debatre i arribar a acords sobre què és el que hi ha d'haver en aquesta llei, per què hi ha de ser i què és innecessari que hi sigui.

Des d'Esquerra volem que aquesta sigui una llei de país, una llei que pugui ser desplegada per l'actual govern o per un altre de color polític diferent. És el que ens demana la comunitat educativa: estabilitat. També és el que fan els països més avançats en educació: una llei educativa dura trenta anys. Així, no hem de caure en els errors dels successius governs centrals, fent una llei orgànica nova cada cop que arriben al poder. És veritat que amb el PP hi ha poca cosa a fer, perquè ha fet del tema educatiu una arma d'agitació política i la seva llei educativa, la LOCE, només va rebre els vots del seu grup parlamentari. Per sort, a Catalunya, tenim una situació diferent: el PP té poc pes polític, i per tant és poc probable que pugui impulsar una nova llei educativa a casa nostra, però en canvi ens trobem que tant el PSOE com el PP interfereixen dia sí i dia també en la nostra política educativa. Si la LEC ha de donar estabilitat al sistema a més a més de ser prou oberta als diferents colors polítics també ha d'estar prou blindada per evitar modificacions dels successius governs centrals.

La LEC també ha de poder corregir problemes que té el nostre sistema educatiu. Una llei educativa no donarà «qualitat» al nostre sistema educatiu pel sol fet de ser aprovada, però sí que pot corregir algunes de les mancances que a hores d'ara tenim. L'actual avantprojecte, que té l'acord del govern, en recull algunes, de les mesures que cal prendre. En primer lloc es parla d'un Servei Públic d'Educació que ha de garantir igualtat d'oportunitats i cohesió social i que ha d'estar tutelat per l'administració perquè és un servei, sigui prestat per l'escola pública o concertada, que és pagat amb els nostres impostos. Algú pot no subscriure aquest principi? La LEC també planteja moltes altres coses prou importants: un compromís més gran de les famílies en l'educació dels fills i filles, l'impuls a l'autonomia dels centres públics, el paper dels diversos agents que intervenen en l'educació, en especial els ens locals, el paper del català com a llengua vehicular de l'ensenyament, llengua de trobada i acolliment en una societat plural.

La LEC singularitza el nostre sistema educatiu i aporta solucions estructurals per a incentivar els nostres professionals, especialment els docents, i visualitza col·lectius que semblaven amagats en el sistema com els que es dediquen a l'educació en el lleure.

Tot això no ens fa sentir cofois i no veure que no puguem millorar el seu text en el tràmit parlamentari. Per exemple, el capítol d'ensenyaments de règim especial no està ben afinat o potser hi ha una excessiva regulació sobre horaris i condicions laborals del professorat.

No cal que la LEC reguli allò que pot regular en una norma de rang inferior. Fa temps que la societat catalana demana corregir disfuncions en el seu sistema educatiu que ens permetin avançar cap a la millora de l'èxit escolar, la igualtat d'oportunitats i la cohesió social. No podem deixar de costat aquest repte.