| |||||
 | |||||
| |||||
| |||||
 |
|
|
|||
|
dilluns, 21 de juliol de 2008 > Desacomplexem-nos
PAU XIFRA I ALBERT RUHÍ. GIRONA.. «Girona, rai» és la resposta típica del catalanoparlant barceloní quan se li exposa que no és tan senzill, ni tan sols aquí, viure plenament en català. I, tanmateix, no és que sigui complicat, sinó que ja és, gairebé, una odissea. L'últim exemple el vam viure a les veles d'estiu que hi ha muntades al parc de la Devesa de Girona. Durant la nit del dia 5 de juliol va ser totalment impossible escoltar-hi ni tan sols una cançó en català. Després de sentir una colla d'èxits mexicans, colombians i espanyols que ja fa anys que escoltem fins a la sacietat i que no passarien gaires proves de qualitat, vam disposar-nos a demanar «alguna cosa en català» als discjòqueis. Les seves respostes eren, invariablement –i amb un accent que anava del gironí al garrotxí–, del tipus «aquí no en tenim», «d'això no en posem pas» o, tot mirant-nos amb cara d'haver demanat quelcom estrambòtic, «a aquesta hora?» Tan sols un discjòquei es va comprometre a punxar –en cas que la hi portéssim– «alguna cançó en català» per fer-la sonar el dissabte següent. No hauria de ser tan difícil, gaudir de música en català arreu –també a les veles–, tal com fem, sense manies, amb la música cantada en altres llengües. Hi ha música en català ballable i de bona qualitat de tots els estils, si més no de la mateixa qualitat que música feta en altres llengües, i en qualsevol cas de molta més qualitat que la que acostuma a sonar a les veles. És ignorància o desídia o són complexos? En som conscients, tots plegats, que estem fent de la nostra llengua un producte de museu? Per què posar música en català és una opció política i posar-la en espanyol és cosmopolitisme? Ni tan sols a Girona, no podem viure amb normalitat en la nostra llengua? |
 | |||
|