El Boss va començar el primer dels dos concerts d'aquest cap de setmana al Camp Nou com si l'hi anés la vida. No surrender, Radio nowhere i Out in the street, encadenades sense treva, van fer caure el públic als seus peus des del primer minut. «Gràcies», deia en una vistosa pancarta a les primeres files, on Springsteen es va acostar ja des de la tercera cançó del xou. Hi havia moltes coses per agrair-li: una versió de The promised land que va anar creixent poderosament a mesura que la E Street Band agafava dinamisme; un Hungry heart cantat a parts iguals entre ell i l'audiència, i una versió impagable del Summertime Blues d'Eddie Cohran, amb Clarence Clemons, que ja pot estar adolorit de l'espatlla però no pas de la veu, com a acompanyant. «És fantàstic estar aquí. És una nit magnífica. Som-hi!», va dir abans de començar a tocar Brilliant disguise, que per primera vegada en tota la nit va donar uns segons de descans a un públic que no havia deixat de botar des d'abans i tot que arrenqués el concert. Era, també, un dels moments de Patty Scialfa, que va petonejar el seu marit un cop va haver acabat la cançó. I després, atenció: The river, amb la qual 75.000 cantants van demostrar al Boss que aquella cançó, a molts, els ha canviat la vida. La comunió era total i, si hi ha algun escèptic, ahir no era al Camp Nou rendint-se a la màgia springsteeniana i, de pas, ja es veurà fins a quin punt, castigant la gespa de Can Barça. Una gran senyera en un cantó de l'escenari i una bandera dels Estats Units a l'altre explicaven moltes coses.

El so, deficient al principi, va anar millorant i la vetllada no va deixar ni un moment de perdre guspires. Quan tancava aquesta edició, després d'una atòmica interpretació de Candy's room, Bruce Springsteen es disposava a agafar una altra pancarta del públic i fer feliç un fan que avui no haurà dormit.