L' Organització de les Nacions Unides (ONU) va ser fundada l'any 1948, tot just acabada la II Guerra Mundial. Inicialment els membres eren 51. Actualment són 192. Ignoro si els cinc països vencedors de la II Guerra Mundial continuen tenint dret de vet. Suposo que sí. En qualsevol cas, l'ONU d'ara no s'assembla gens a l'organització inicial. L'únic que no ha variat és la voluntat fundacional de garantir la pau al món. Tot sabem que no la garanteix. El Consell de Seguretat vetlla pel compliment d'aquesta finalitat tan desitjable, però la seva eficàcia va a menys. En l'última cimera, celebrada al Japó, els líders del G-8 s'han negat a reconèixer la legitimitat de Robert Mugabe, el sàtrapa que manté aterrit el poble de Zimbabwe. Però les mesures que s'han dictat són dèbils: embargament d'armes, aplicació de mesures financeres i restriccions de viatges. De tot això, Mugabe se'n riu. Només són pessigolles. No és el cop de puny amb mà de ferro que es mereix. És una de les persones més odioses del planeta. però compte amb la complicitat dels seus veïns: Ni Sud-àfrica ni Moçambic no tancaran les seves fronteres per aplicar les mesures dels líders apostòlics del G-8. D'altra banda, és prou sabut que Guinea està pitjor que Zimbabwe. I contra Obiang –l'altre gran sàtrapa– no s'ha dit pràcticament res. Guinea té petroli; Zimbabwe, no. Això ho explica tot. «No es pot servir Déu i el diner» es tradueix en «no es pot servir la justícia i el petroli». Des que va aparèixer la bíblica columna d'or negre, els drets humans van anar desapareixent de Guinea Equatorial com les guspires d'un foc d'encenalls. Si no estàs afiliat al partit únic, no hi ha manera de trobar feina ni d'escolaritzar els fills. Estem parlant de països teòricament democràtics. Que les grans democràcies industrialitzades no siguin capaces de generar pau en països on tots els drets humans són trepitjats i on es perpetren autèntics genocidis no té perdó. L'ONU va néixer sota el signe del judici de Nuremberg. El mateix any. En la immediata postguerra es va parlar molt del «silenci de Déu». Escriptors com ara Albert Camus, Aldous Huxley, Simone Weil, Graham Greene, Julien Green i Bernanos van mostrar la seva preocupació pel «silenci paorós» de Déu davant el patiment humà. He citat únicament els autors que figuren en el primer volum del monumental estudi de Charles Moeller Literatura del siglo XX y Cristianismo (edit. Gredos). La llista completa seria inacabable. L'últim a apuntar-se a la llista va ser Benet XVI. És prou sabut que en la seva visita a Auschwitz va exclamar: «On era Déu en el moment que es produí la tragèdia?» La resposta no pot ser més òbvia: a tot arreu i enlloc. És a dir, on ha estat sempre. La pregunta retòrica de Benet XVI peca d'ingènua. Si hagués llegit el nostre Joan Maragall, se l'hauria estalviat. «Ja ho sé que sou, Senyor –diu el poeta–; però on sou, qui ho sap?» Si no ho saben els seus «representants a la terra», qui ho deu saber?

No sabem on era Déu, mentre es perpetrava la shoa, però sí que sabem on era Pius XII. Igual que sabem on és a cada moment el Papa. En el moment d'escriure aquestes ratlles, Benet XVI és a Austràlia. Tothom comenta la gran novetat: els joves reben un missatge del Papa a través del mòbil. Quina sort! Abans, per rebre la benedicció apostòlica, havies de comprar un pergamí. Ara tot és més directe. Benet XVI ha demanat disculpes pels actes de pederàstia d'un nombre considerable de capellans d'aquell continent. Però l'opinió pública ha dit clarament que amb això no n'hi havia prou. «I sobre les indemnitzacions, no pensa dir-ne res?» Li apliquen directament la recepte eclesial respecte als pecats: confessió, acompanyada de penediment i propòsit d'esmena, i tot seguit... la penitència, d'obligat compliment. Ja es veu que estem lluny d'aquella preocupació pel «silenci de Déu». El que preocupa és el silenci dels homes. Sobretot dels homes que presideixen les grans institucions (religioses o civils). Preocupa la justícia. A l'Antic Testament, els jutges tenien l'última paraula. Avui també. El senador McCain ja està parlant d'una possible lliga de democràcies, integrada per un centenar de països democràtics, els quals estarien cridats a complementar la tasca del Consell de Seguretat, que no dóna cap a tot ni és prou eficaç. L'ajuda humanitària existeix, però no arriba amb les degudes garanties. Els drets humans estan en plena vigència, però no es compleixen. Els genocidis i les neteges ètniques estan rigorosament penalitzades, però els que en són responsables es burlen de la justícia. Malgrat els esforços de l'ONU i de les esperances que va obrir el judici de Nuremberg, els caps d'estat i de govern han tingut garantida la seva impunitat fins fa ben poc. A partir dels anys 90 el panorama va canviar. És gràcies a la Cort Penal Internacional, amb seu a l'Haia, que hem retornat a Nuremberg. El sinistre Milosevic va ser condemnat. L'expresident de Libèria Charles Taylor, arrestat. El fiscal de la Cort Penal acaba d'ordenar la detenció d'un altre monstre: Omar al-Baixir, responsable del genocidi de Darfur. Pinochet, d'un pèl que no se salva. Va morir amb honors de cap d'estat. La veritat és que vaig plorar de ràbia. Entenc que el primer deure del cristià és treballar contra la injustícia estructural del món. El primer deure d'un catòlic deu ser aclamar el Papa, atès que això és el que fan els moviments neocatecumenals (com ara els kikos, els e-cristians i d'altres). Ja s'ho faran. En totes les religions hi ha gent sensata i gent insensata. Espero que «la trobada de religions i cultures» que té lloc a Madrid no es converteixi en topada. És l'altra cimera; els altres amos del món. Està bé que les grans religions dialoguin, però que no oblidin que mentre dialoguen centenars de fidels moren de manera violenta. L'ONU tapa i les grans religions topen. Si es posessin d'acord, amb una sola cimera en faríem prou. La cimera del Sinaí: no mataràs.