Dimecres passat, dia de la Mare de Déu del Carme, al moll de Palamós, vaig preguntar per la processó a un avi assegut en un banc. «Teniu raó, que és avui. Però, els pescadors, com que se'ls gira treball, la fan diumenge, que és festa. Allà a l'oficina de turisme us donaran un prospecte. Però ha perdut molt. Aquí hi ha quaranta barcos d'arrastre, però molts queden amarrats a port, no volen sortir i molta gent queda en terra. Alguna vegada algú s'hi ha fet mal, o ha caigut a l'aigua, i no estan de punyetes. Han de fer un seguro especial per als que s'embarquen, no volen problemes. Potser en surten deu. Van a buscar la verge del Carme a l'església i l'embarquen, però ha perdut molt.»

«Deuen fer-la diumenge», li dic, «perquè ho puguin veure els turistes de cap de setmana. A Sant Feliu van fer-la diumenge passat.» Resposta: «No ho sé. Perquè el turisme ha baixat, eh. No es veu gent, per la crisi. El boom va ser als seixanta i setanta. Aquí mateix, llavors, no s'hi cabia. Ara estem a la segona quinzena de juliol i, d'ambient, no n'hi ha. De gent, no se'n veu.»

Sóc de la Costa Brava, i el diagnòstic no em ve de nou. Des de petit que cada juliol sento la mateixa cançó: aquest estiu, no hi ha gent. Suposo que aquí es combinen la discreció amb què tractem els temes monetaris i la sensació que sempre tenim amb el que ens ve donat: que mai n'hi ha prou. Segons les estadístiques, deixa menys diners, però cada any ve més turisme (gran negoci). Però el comentari no varia: no es veu gent, aquest any!

També és veritat que, l'estiu de la crisi immobiliària, la Costa Brava és plena d'apartaments, pisos i cases en venda. Som a mitjan juliol i encara veig molts cartells de «Es lloga». Algun pis, fins i tot, «Es lloga/Es ven». I sí que el Museu de la Pesca avui sembla poc concorregut, i sí que he trobat aparcament lliure i gratuït, però els cotxes de matrícula francesa, belga i holandesa, els turistes de juliol, no veig que hagin fallat.

Fixem-nos, aquest bon home: em parla del turisme com si parlés del peix. Al capdavall, són negocis basats en la depredació: «Aquí abans venia molt d'alemany i molt de belga, amb molts diners. Tot això ja no ve, perquè troben països més barats que aquí. Això cada any ha anat a menos!»

Un cop passada la llotja dels pescadors, amb els camions frigorífics de les peixateries aparcats a l'entrada i tot l'entorn de restaurants de peix, arribo al port de pesca. A bord d'un petit palangrer amarrat, un pescador adoba una xarxa. L'estira d'un cubell, la fa passar per una anella elevada que l'aixeca, la desembolica i en va traient les noses que hi han quedat enganxades després d'haver separat el peix. Un cargol de mar, un tros de cranc, una garoina, un pagell mutilat, un corall groc... Ho va tirant per la borda, i cada rebuig que va a l'aigua congrega tot de peixos, que pugen del fons a mossegar.

Quan el rebuig està massa embolicat a la xarxa, agafa un mall de fusta i l'esmicola sobre l'orla, a la mateixa xarxa. M'explica que deixa la xarxa calada uns quants dies, amb una balisa a cada extrem, una de vermella i una de negra. Troba un tros petit de corall vermell a la xarxa. «Encara n'hi ha,» em diu. No el llença. Ara la xarxa du enganxada una banya de llagosta, llarguíssima. La tira a mar. Li pregunto pel preu actual de la llagosta. Resposta: la gamba grossa va a cent euros el quilo, però, «ui, la llagosta! Abans d'agafar-la, ja la tinc venuda.»