Cada any que passa agafa més aura mitològica el primer concert que Bruce Springsteen va oferir a Barcelona: el 21 d'abril del 1981 al Palau d'Esports. Uns quants dels afortunats que hi van assistir asseguren que, tot i les visites posteriors del Boss, res ha tornat a igualar aquella força i humanitat. El periodista Ignasi Julià, director de la revista Ruta 66, no només va assistir aquella nit al recital de Springsteen, sinó que també el va entrevistar un cop acabada la descàrrega elèctrica de la gira –atenció– de The river. «Ell estava tan sorprès i excitat com els periodistes que vam parlar-hi. Em va semblar un músic d'un immens talent sense cap bagatge intel·lectual i les seves declaracions van sembrar moltes coses posteriors: la cita a la pel·lícula de Ford i Steinbeck, la menció a Hank Williams, que jo aleshores desconeixia, les paraules sobre Dylan i The Clash, que una setmana després van tocar a Badalona, i, paradoxalment, una ferma declaració que ell no era un músic polític, cosa que el temps ha desmentit.»

Jordi Vidal és actualment un dels fotògrafs de concerts més respectats de Barcelona i, aquella nit, tampoc va deixar escapar el debut català del Boss. «Tenia divuit anyets i vaig passar tot el concert enganxat a primera fila, on al principi no érem gaire gent. Quan encara no havia començat, Bruce i la E Street Band provaven els instruments, ens van somriure i ens van tocar una o dues cançons, i no m'ho podia creure. El recital, després, va ser absolutament brutal i esgotador. Va tocar This land is your land de Woody Guthrie, i tot i que es va deixar alguna de les estrofes més compromeses de la cançó, em van caure les llàgrimes. Va ser un dels concerts de la meva vida.»

Veure Bruce Springsteen a les terres catalanes és des de fa vint anys el pa de cada dia, però aleshores no. «Va ser el primer gran concert de la democràcia –opina Ignasi Julià–, no únicament en un sentit polític. És cert que el tejerazo era recent, però sobretot va ser democràtic en el sentit que l'entrega musical no s'havia vist aleshores en els artistes anglosaxons que ens visitaven. Ja no hi havia barreres entre emissor i receptor! Els que ens havíem despertat de la migdiada dels setanta amb el punk, ho vam entendre prou bé.»