Permetin-me que avui els parli d'un col·lega. O millor, de la feina d'un col·lega. Com que el periodisme, en aquest país, va guanyant progressivament mala premsa, quan algun col·lega en fa una de bona que destaca de manera especial i significativa m'agrada remarcar-ho. I que consti que no els vull parlar de l'Antoni Bassas, a qui li sobren tants defensors com criticadors i del qual aquests dies es fan tants panegírics. No. Fora de Barcelona i fora dels grans mitjans també hi ha grans professionals que amb la seva feina de cada dia dignifiquen aquest ofici, el de periodista, que jo crec que és l'ofici més bonic del món. Els vull parlar d'un altre Antoni, l'Orensanz, de Falset. Acaba de publicar un llibre que, quan l'he acabat de llegir (o, millor dit, de devorar), m'he ratificat en això que els deia del millor ofici del món. L'òmnibus de la mort. Parada Falset, es titula el llibre. Una immersió en la història d'un periodista que, probablement, és dels qui millor entén la diferència entre el periodisme europeu, assedegat de notícies, i el periodisme nord-americà, afamat d'històries, que ben bé no és el mateix. La notícia s'ha de publicar, però Toni Orensanz és d'aquells que té un olfacte especial per captar quina història o històries hi ha darrere d'una notícia, d'un fet publicat en un mitjà de comunicació.

En aquest cas, aquest falsetà esprimatxat parteix d'un fet concret, relativament recent, com és la demolició d'un monòlit al seu poble per arribar a desllorigar una història que té tant de tràgica com d'apassionant, emmarcada en els inicis de la Guerra Civil, l'estiu de 1936. I ho fa conscient que la Guerra Civil encara manté algunes ferides obertes. I conscient també que es posa en terreny pantanós, a l'altra banda de la tradició del que és políticament correcte en la historiografia oficial d'aquest país. La repressió franquista està molt estudiada. La repressió a la rereguarda republicana ho està molt poc. I Toni Orensanz explica el què, el qui, el com, el quan, l'on i, sobretot, intenta explicar el per què d'uns fets que començaven un dia de setembre de 1936, quan un autobús negre decorat amb calaveres pintades es presenta a Falset, comandat per un tal Pasqual Fresquet, i 27 veïns del poble acaben assassinats, afusellats a la paret del cementiri local. El treball de Toni Orensanz és un exercici necessari de fer, no fos cas que la versió que acabi imposant-se d'aquests fets i d'altres de similars sigui la que fan els qui volen justificar el franquisme. La història que explica Orensanz està carregada d'honestedat, de rigor, de valentia… I, a més, està molt ben escrita, però això, en ell, és habitual. No és història, és periodisme sobre la història. Per tant, és un llibre fàcil de llegir, amè, amb ritme, clar, concís, fluid… Vaja, tot el que és exigible en un treball periodístic.

Treballs com el que avui goso recomanar-los són dels que fan recuperar el gust pel periodisme, aquest ofici que té assignada la funció d'explicar les coses de manera que el públic pugui disposar de la informació necessària per formar-se una opinió pròpia sobre tot el que l'envolta. I avui, quan el periodisme cada cop sembla estar al servei de no se sap ben bé qui o de ben bé què, i que es guanya a pols la mala fama que va adquirint, bo és que surtin treballs com el de Toni Orensanz, perquè permeten tornar a gaudir del periodisme i fan possible pensar que no tot està perdut, ans al contrari.