La qüestió de la República en el marc del sistema parlamentari monàrquic espanyol ha esdevingut un tabú, fins al punt que hi ha ben pocs polítics i opinadors que gosin posar en qüestió el sistema monàrquic que, segons aquestes opinions acrítiques, vindria a ser el règim democràtic per excel·lència.

En una breu sèrie de tres articles que aniran apareixent cada quatre setmanes en aquest diari ens proposem de posar en evidència aquesta falsedat.

Per què pensem que tothom que sigui sincerament democràtic ha de ser republicà? Per a respondre a aquesta pregunta considerem que és convenient de recórrer, breument, la història política del republicanisme.

La història de la República és la història, el·líptica i tràgica, de la llibertat política. Des dels seus orígens grecs o romans, passant per les repúbliques itàliques del Renaixement, fins a les revolucions anglesa, francesa (sobretot en la mal coneguda versió jacobina) i americana, s'ha posat de manifest un mateix projecte i un mateix clam: els ciutadans no havien d'estar sotmesos a cap poder arbitrari i tirànic; tots els ciutadans havien de ser lliures per igual; ningú no podia dominar ningú altre; ningú no podia ser posat al marge de la llei. No cal dir que la imatge del Rei, del poder absolut, ha estat sempre la negació directa d'aquesta reivindicació antiga però no gens caduca. La República és la condició necessària de la política, de la Ciutat. I cal incloure tothom en aquest dret a la ciutat. Les derrotes que fins ara ha patit el projecte republicà no són definitives.

Què vol dir ser republicà avui dia? En primer lloc, no vol dir únicament oposar-se a la monarquia. El republicanisme és la defensa de l'autodeterminació ciutadana. És la posició política que sosté que el dret i la llei no poden ser contradictoris. Si la llei se separa del dret, llavors ens convertim en súbdits exposats a l'arbitrarietat més funesta i en víctimes del caprici i de la voluntat dels poderosos. On no hi ha dret, diem nosaltres, no hi pot haver República. Totes les forces socials discriminatòries, totes les explotacions econòmiques, els abusos patriarcals i les opressions neocolonialistes o imperialistes són expressions de despotisme, d'absència de llibertat. Lluitar-hi en contra és treballar per i per a la República.

Des de 1812 a Cadis, a l'Estat espanyol s'ha imposat una visió «liberal» en la construcció d'un Estat –que no és pas casual que el PP reivindiqui i se'n senti tan hereu- que feia compatible la figura del Rei, del cap d'Estat quasi-immune, amb el desenvolupament de dissenys constitucionals que emparessin el mercat i els interessos lucratius de les classes poderoses. Per al liberal, la política és l'enemiga de la llibertat, perquè només coneix recer en l'esfera privada de la família, el club o l'empresa. Com menys intromissions, millor, diuen els liberals. Com més petit, envaït i pueril sigui l'espai públic, més beneficis obtindran. El republicà, en canvi, veu en l'acció ciutadana i la seva participació efectiva la promesa de la llibertat i la fi de la llei del més fort que defensen, nolens volens, tots els liberals sense excepció.

La República és una obra de Ciutat, de disciplina ciutadana –per dir-ho com el Maquiavel republicà– i de democràcia. El ciutadà, més que la disjuntiva massa cèlebre entre amic i enemic, n'és el protagonista. Ciutadà només ho pot ser el «lliure», aquell que no està dominat per ningú més, que és sui iuris; és a dir, que pròpiament només «serveix» (per dir-ho com Kant) la República. Per això els liberals no reconeixen la distinció entre alieni iuris i sui iuris, entre qui viu a mercè d'un altre i qui és amo de si mateix.

La República, més enllà del parlamentarisme formal, defensa la necessitat de sostreure de les diverses dominacions socials tots els homes i dones que viuen, treballen i actuen en un mateix territori, en una mateixa ciutat, en una mateixa nació.

La República, a més, és l'única construcció possible d'una solidaritat fraternal que depassi les fronteres, la mera caritat i les bones intencions religioses tradicionals, perquè és l'única forma política que es declara, ja des dels seus orígens, contrària a tota dominació.

La República és l'instrument de construcció nacional perquè es basa en el Dret de decidir lliurement, sense imposicions de cap mena, per part de tota la ciutadania, i fent net, respecte al fal·laç «dret de conquesta» de l'espanyolisme atàvic i del centralisme autoritari francès. La República ja no la representen ni la classe política ni els (pocs) intel·lectuals nostàlgics del passat. Tampoc no és la tercera via entre socialisme i liberalisme. La República, cal dir-ho sense embuts, és la porta a un sistema polític socialment just, democràtic, participatiu i ciutadà.