És gairebé irònic que un festival anomenat Drops of Music (gotes de música) fos gairebé l'únic que sobrevisqués al diluvi de dissabte, que va provocar diverses suspensions (Cap Roig, Porta Ferrada, Sons del Món, etc.). El nou festival DOM de Caldes va haver de prescindir del seu magnífic escenari exterior, però a canvi, tot i les circumstàncies adverses, va viure una nit absolutament màgica i memorable: un d'aquells concerts que la majoria de les 300 persones que van assistir al concert de Jorge Drexler a l'auditori de l'hotel Meliá Golf Vichy Catalán no oblidaran fàcilment. L'organització, els tècnics de la casa i els de Drexler i el mateix músic –que, tot i que el concert estava assegurat i no hi tenia res a perdre, va insistir que ell volia cantar, després d'un viatge de set hores des de Madrid– es van aliar per tirar endavant l'espectacle, encara que no fos en les condicions idònies: l'auditori de l'hotel, com va reconèixer el mateix Drexler, està més aviat concebut per acollir conferències i no pas concerts. En un escenari minúscul però suficient, amb el seu tècnic i productor Matías Cella oferint des de la taula de mescles el delicat tractament electrònic amb què el cantant uruguaià ornamenta molts dels temes, Drexler va demostrar que és un geni absolut de les distàncies curtes, amb una elegància, un humor i una poesia que pocs intèrprets sumen d'una manera tan integral. Amb bigoti i perilla, corbata i unes esportives tipus Converse, en sobri blanc i negre, Drexler va assumir de seguida el control d'una situació que va néixer precària i la va reorientar a favor seu: contra la pluja, va cantar un medley semiimprovisat (s'acabava de baixar les lletres d'internet) amb Singing in the rain i Rain dels Beatles –grup de qui més tard també va interpretar Hold me tight– i tot seguit va demanar si algú volia proposar una altra cançó relacionada amb la pluja. Li van suggerir Raindrops keep falling on my head i ell va començar a entonar-la, però tot seguit va decidir que Bacharach és molt Bacharach –va recordar que l'havia conegut, amb una admiració gens dissimulada– i que no es veia amb cor d'improvisar sobre un dels seus clàssics immortals.

Seguint més o menys el guió del seu recent doble disc en directe, Cara B, produït per Matías Cella i gravat en diversos escenaris catalans –el concert es va obrir amb les salutacions gravades dels diferents auditoris que sonen també en l'obertura del disc en un divertit muntatge en què diferents veus donen la benvinguda al públic i recorden que s'han d'apagar els mòbils–, Jorge Drexler va interpretar també altres versions incloses en el doble CD, com ara Stay (Jackson Browne), que va fusionar amb la seva Sea; Lontano, lontano, del cantautor italià Luigi Tenco, i Volando voy, creada per Kiko Veneno per a Camarón. I no és que Drexler hagi de recórrer a les versions per necessitat, perquè com a autor és tan o més bo que com a intèrpret i, en un concert curt però dens –una hora i quart, aproximadament– va tenir el temps just per cantar algunes de les seves joies sonores (Mi guitarra y vos, Un país con el nombre de un río, Hermana Duda, Todo se transforma, Milonga del moro judío, Disneylandia, La vida es más compleja de lo que parece... Quin cantautor en actiu supera aquesta collita?), però moltes altres van quedar necessàriament en la reserva. Entre els molts grans moments de la nit, en destaco tres: la introducció sobre com Matías i ell havien enregistrat amb un gravador digital els timbres de les bicicletes aparcades en el passeig del Born de Barcelona per utilitzar-los després com a màgica base de la cançó Deseo; l'àgil i simpàtica manera amb què va superar el so d'un telèfon mòbil a la primera fila –anècdota convertida immediatament en vers de la cançó que estava interpretant, seguida d'una dissertació sobre l'origen de la melodia de Nokia, convertida en l'obra més universal de Tàrrega– i, ja en els bisos, l'oscaritzada Al otro lado del río, cantada ja eternament a cappella com en aquella polèmica gala d'entrega de premis a la meca del cine, que ell va recordar amb sarcasme. Cantant temes a petició del públic, descartant amablement les peticions més inversemblants («Esta tarde vi llover? No és de Manzanero?»), Drexler va triomfar i va sortir de l'auditori amb dos trofeus: una gran ovació i una copa de vi.