Un matí d'aquests era al tren anant cap a Barcelona, i a l'estació de Montgat hi va pujar Caterina Mieras, la consellera de Cultura del govern de Pasqual Maragall. Quan era consellera, Caterina Mieras tenia cotxe oficial i un parell de mossos que li feien d'escorta i que cada cop que ella pujava o baixava del cotxe miraven a dreta i esquerra de la manera que els escortes miren a dreta i esquerra. Fixa't ara: amb tren i a peu dret, agafant-se a la barra per no caure i seguint els avisos lluminosos per no equivocar-se d'estació.

Caterina Mieras, que actualment és diputada rasa, va baixar a Arc de Triomf. Jo també. Anàvem al mateix lloc, al Parlament. Ella per feina, jo per una gestió. Vam baixar a peu pel passeig de Sant Joan i vam entrar al parc de la Ciutadella, ella al davant i jo al darrere. Els protocols de seguretat són estranys. Què ho fa que una persona tingui un mosso a banda i banda quan és conseller i en pugui prescindir quan només és diputat? És que els assassins, els terroristes, els agressors, respecten la jerarquia? No és que jo demani que els diputats que han estat consellers portin escorta. Al contrari: em pregunto si calen tants escortes per evitar que els consellers prenguin mal. De vegades, contemplant aquells homes fornits i de l'americana estreta que surten del cotxe oficial abans que ho faci el conseller i que miren a dreta i esquerra com si esperessin trobar Lee Harvey Oswald en persona armat amb un fusell telescòpic, a mi em vénen ganes de riure perquè la comèdia és un gènere que si està ben fet em fa riure.

Un cop enllestida la gestió, vaig sortir de l'edifici del parc i, xino-xano, em vaig encaminar cap a la parada de l'autobús 14, que és davant de l'estació de França. Quan vaig passar prop de la porta d'entrada del zoològic vaig pensar que un dia haig de visitar el zoològic. Fa molts anys que no veig ni les hienes ni la Dama del Paraigua. Quan jo era petit Barcelona oferia tan poques amenitats que la Dama del Paraigua era un dels grans atractius de la ciutat i la seva imatge sortia reproduïda a les postals. Què se n'ha fet de la Dama del Paraigua? Segueix a lloc? Hi ha algú que se la miri amb interès? Un dia aniré a mirar-me-la amb interès. Ja els en donaré notícies.

Quan sóc a la parada del 14 recordo el dia que hi vaig veure la Carme Laura Gil esperant l'autobús. CiU acabava de cedir el govern al tripartit de Maragall i la consellera d'Educació de Jordi Pujol, convertida en diputada com Mieras ara, acabava de perdre el cotxe oficial. Darrere mateix de la parada del 14 hi havia llavors un restaurant d'anomenada i preu. Mentre Carme Laura Gil esperava l'autobús amb el bitlletet a les mans, del restaurant van sortir, havent ben dinat, Josep Bargalló, un parell de convidats i dos o tres escortes que miraven a dreta i esquerra. Josep Bargalló era nou conseller.

L'altre dia era a la parada del 14 pensant aquestes coses, quan vaig veure venir cap a mi en Salvador Milà. Mira: en Milà, conseller de Medi Ambient del govern de Maragall i ara diputat ras d'IC-V.

–Home, Milà, tu també ets usuari del transport públic?

En Milà i jo ens coneixem de quan anàvem junts a col·legi. Li explico que de bon matí he trobat una excompanya seva de govern al tren, i en Milà em diu que no es disposa a agafar l'autobús, com a mi m'ha semblat, sinó a pujar a una bicicleta. Es treu un abonament del Bicing i m'assenyala amb el dit la bicicleta que pensa agafar de les que hi ha aparcades prop de la parada del 14.

–I on penses anar amb bicicleta, Milà?

–«A la plaça d'Espanya. En Jordi Tardà m'ha convidat a la presentació del projecte de Museu del Rock que s'instal·larà a l'antiga plaça de toros de les Arenes.»

Milà no porta corbata però en aquest migdia de molta calor vesteix camisa de màniga llarga i americana.

–I no arribaràs a lloc suat, Milà?

–«Suat? Tot és pla.»

S'ha de ser molt d'Iniciativa Verds per trobar pla el Paral·lel que haurà d'enfilar i per no suar. Càrrega que plau, no pesa.

L'exconseller i diputat Milà agafa la bicicleta i se'n va en direcció a Colom. Si el rampell ciclista li hagués vingut sent conseller, els escortes l'haurien hagut de seguir pedalant?

Ara els diré una cosa. En Jordi Tardà, el del Museu del Rock, havia estat alumne particular meu a casa, un estiu. Li feia classes elementals de llatí, llavors que al batxillerat el llatí era una assignatura comuna obligatòria i als estius molts ens espavilàvem per guanyar uns quartos. Tradueix: Sic transit gloria mundi.