Joan Ollé proposa una interessant mirada a la pel·lícula mítica de Luis Buñuel (aquella en què els convidats no veuen la manera de sortir d'un saló, on es veuran reclosos durant dies sense que la policia trenqui el setge, ni els cambrers els portin l'esmorzar). És un joc que segueix l'argument absurd i en què es potencia la paròdia, sense caure en l'excés. No hi ha més pretensió que aquesta. S'entén el film com el va definir Buñuel (un divertiment) tot i que molts crítics el llegeixin com una crítica a la burgesia, a l'Església, a la por de prendre decisions...

El treball és un privilegi interpretatiu, començant pel piano de Jordi Sabatés (fora de la cambra maleïda, això sí). Sap conjugar perfectament les escenes de la pel·lícula, que succeeixen a l'exterior de la mansió (i l'abans i el després que es produeixi aquest segrest), amb l'acció. Troba diàlegs entre l'escena i el film (projectat en un marc de porta senyorial o bé a la paret, o en un mirall). També hi ha fusteria en la coreografia d'Andrés Corchero. Els desplaçaments d'intèrprets i cadires s'intueixen mil·limetrats. Té un punt d'obsessiu que juga a favor de l'estrès dels personatges que es barallen per beure l'aigua d'una canonada.

En el món surrealista d'aquest film, el sacrifici dels dos joves enamorats sembla tan inútil com la lectura bíblica de tacar amb sang la porta de casa perquè l'àngel no assassinés els primogènits jueus, encara esclaus del poble d'Egipte. El director Thomas Ostermeier (en la seva versió del film que es va veure la temporada passada al Teatre Lliure) va representar aquesta ombra amb una presència negra, misteriosa. Ollé simplement ha aprofitat el detall del quadre que ja va projectar Buñuel. És un personatge exterior, i com a tal, no té sentit donar-li cos. Ollé no ha pogut (o no ha volgut) depurar més la seqüència, l'ha deixada sincopada, com si tragués fotogrames de cada escena. S'ha limitat a mirar el film amb unes ulleres sornegueres. Potser el film de Buñuel donaria per una relectura diferent que resultaria més potent i aportaria més interès a una peça estèticament perfecta.