«De cap manera em podia perdre la festa dels 30 anys del PSC.» Quan va pujar a l'escenari, Margall –que no havia estat convidat al sopar del trentè aniversari per als militants que la formació va fer al Palau Sant Jordi– va ser acollit amb els aplaudiments d'un auditori que el va rebre dempeus. I, si bé va constatar que ni ell ni la seva esposa, Diana Garrigosa, són ja «socialistes de carnet», va agrair al partit els anys que hi ha viscut. L'expresident de la Generalitat es va reconciliar, així, amb la formació de què va sortir per les diferències que mantenia amb José Luis Rodríguez Zapatero, i per l'aposta del també president del govern espanyol per Montilla com a candidat a les eleccions al Parlament.

El d'ahir va ser un discurs conciliador. Però Maragall va tornar a marcar distàncies amb l'entorn de Montilla –a qui no va citar– i va posar sobre la taula una de les reivindicacions que mantenen dirigents del sector més catalanista del partit i que es debatrà en el congrés de la setmana que ve: la recuperació del grup propi al Congrés. Una «assignatura», va dir, que el PSC té «pendent» i que ha de recuperar. Perquè el cop d'Estat d'Antonio Tejero pel qual van renunciar-hi per unir files amb el PSOE, ja està «superat». Maragall també va «animar» el partit a convocar primàries per elegir els seus candidats, a l'estil del partit demòcrata nord-americà. «Si no, ho faran uns altres», va avisar.

L'expresident dels socialistes catalans va recordar igualment que encara forma part de Ciutadans pel Canvi. També va dedicar unes paraules a Narcís Serra: si no hagués estat perquè Felipe González va haver de pactar amb CiU per assegurar-se la majoria al Congrés, segons Maragall, hauria pogut ser el primer president català de l'Estat. I després va etzibar: «No sé per què no ha vingut.» Montilla ho va aclarir: «Està de viatge.»

El primer secretari del PSC va reconèixer la «tasca» de Maragall i en va subratllar l'«ambició» quan «va liderar el difícil procés» d'elaboració de l'Estatut. «Aquest serà sempre el teu partit i nosaltres els teus amics», va reblar.

Les intervencions de Montilla i Maragall van cloure un acte de més de dues hores en què no va faltar una emotiu record per als socialistes històrics que ja no hi són. El van acompanyar múltiples referències a la diversitat de la societat catalana i, alhora, de la interna que conviu en el PSC i es remunta als mateixos orígens de la formació, que va néixer fa tres dècades de la confluència del PSC-Reagrupament, PSC-Congrés i la Federació Catalana del PSOE. Raimon Obiols va concloure que el PSC, en comptes de ser un partit «utòpicament federalista», ha estat «federador».